La renúncia de Feijóo obre la guerra interna al PP

El PP busca líder mentre Ciutadans té una estructura vertical i cabdillista en la figura de Rivera

L'adeu precipitat de Mariano Rajoy i la renúncia d'Alberto Núñez Feijóo a substituir-lo ha deixat el PP en una situació completament desconeguda per a ells: orfes de líder i amb una multitud de candidats postulant-se. La cultura política de la dreta espanyola és fortament cabdillista, i els relleus sempre s'han fet per designació directa del líder sortint. Rajoy ha volgut trencar la tradició i imposar en el partit un mètode d'elecció més d'acord amb els temps actuals, que reclamen més transparència i participació de les bases. Així, els militants votaran el 5 de juliol en dues urnes. Una per al seu candidat a president i l'altra per als tradicionals compromissaris. Els candidats que aconsegueixin més del 10% dels vots passaran el tall per a la votació definitiva dels compromissaris en el congrés del 20-21 de juliol.

De moment ja han fet un pas endavant el diputat per Àvila José Ramón García Hernández; l'exministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo; i el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado. Demà es preveu que ho faci un altre dels grans candidats, la secretària general María Dolores de Cospedal, a l'espera de Soraya Sáenz de Santamaría. La idea, però, era que la candidatura de Feijóo, home ben valorat per la militància i l'únic bastió electoral que li queda al PP, concités al seu voltant el consens suficient. Aquest pla, però, s'ha ensorrat avui.

El PP viu ara una desorientació sense precedents. La militància popular, formada per unes 800.000 persones, té la responsabilitat de determinar almenys quins noms arriben vius al Congrés i quins es queden pel camí. La paradoxa actual és que, mentre que un partit nou com Ciutadans –que disputa el vot conservador al PP– es manté fidel a la tradició de la dreta espanyola amb un lideratge unipersonal de tipus cabdillista en la figura d'Albert Rivera, el PP s'enfronta per primera vegada a la dimensió desconeguda que suposa donar la paraula als militants.

El repte dels populars és que aquesta lluita fratricida no derivi en una guerra interna de conseqüències difícils de preveure, i per això molts dirigents veterans del PP han demanat que hi hagi un sol candidat. No sembla que hi hagi possibilitats que això passi. És més, després del pas enrere de Feijóo el més probable és que la guerra interna entre Cospedal, Casado i Santamaría, tres representants del poder popular madrileny, sigui encara més cruenta.

Sigui com sigui, el pròxim president del PP no només haurà de gestionar aquesta possible fractura interna, sinó que haurà d'entomar les pròximes sentències sobre casos de corrupció i la difícil prova de les municipals i les autonòmiques, on s'haurà de calibrar el grau d'amenaça real que significa Ciutadans. El successor de Rajoy no ho tindrà gens fàcil per retornar al bipartidisme clàssic, sobretot perquè tot apunta que no serà una cara nova sinó algú molt vinculat al marianisme. El PP hauria d'afrontar no només un relleu, sinó una autèntica refundació. Tot i que potser el nou PP ja existeix, i és Ciutadans.