El català i el PSC
BarcelonaUn dels grans consensos bàsics de la Catalunya democràtica forjada durant la Transició ha sigut el de la llengua: el retorn del català com a idioma oficial del país i la voluntat àmpliament compartida perquè recuperés el terreny que les dictadures del segle XX li havien negat. La normalització lingüística es va posar en marxa amb aquest pensament de fons, avalada tant per la dreta nacionalista (el pujolisme) com per les esquerres del PSC i el PSUC (i hereus). Fins i tot el PP català va participar durant anys en aquesta idea, fins al punt que Aznar, arran del pacte del Majestic amb CiU el 1996, va arribar a coquetejar-hi assegurant que parlava català “en la intimitat”. Durant dues dècades el català es va associar a la recuperació democràtica, a les llibertats i al progrés social, i mai com un intent de marginar el castellà. La seva consolidació es va confiar en un procés lent, generacional, basat sobretot en l’escola -i amb TV3 com a quasi solitari i prestigiós emblema mediàtic-, una escola on l’idioma històric del país es va convertir en la llengua vehicular per a tots els alumnes, independentment de la procedència. Uns nois i noies que surten de l’escolarització també amb un perfecte domini del castellà, i que ara hem de fer que també aprenguin bé l’anglès. La normalització, gens impositiva, sempre s’ha basat més en la seducció (cal recordar aquell lema inicial “En català, sisplau” o la Norma). Els intents d’obrir una guerra de llengües van existir (per exemple, amb el Manifiesto de los 2.300 del 1981, promogut per Jiménez Losantos), però no van quallar. La població castellanoparlant en molt bona part va saber fer seu el català com a llengua d’integració, de cultura i de progrés personal. El coneixement del català va fer un salt endavant.
Amb la consolidació de l’autogovern, i amb el ressorgiment del nacionalisme espanyol més ranci centrat en convertir el catalanisme en l’enemic interior, el canvi de segle va portar un intent de despertar la guerra de llengües que ha tingut els últims anys Ciutadans, el partit d’Albert Rivera i Inés Arrimadas, com a principal ariet (un Rivera i una Arrimadas que, per cert i paradoxalment, mostren ells mateixos l’èxit de la normalització lingüística). L’ofensiva ha coincidit amb una nova onada immigratòria global a Catalunya, comparable a la dels anys 60 del segle XX, que ha fet que avui el català només sigui la llengua d’ús habitual del 36,1% de la població, mentre que el castellà ho és d’un 48,6%. L’alarmisme sobre el futur del castellà a Catalunya, doncs, està del tot fora de lloc, és pura demagògia. No respon a la realitat però ha fet molt de mal. Com també fa mal sentir com es culpa l’independentisme d’haver instrumentalitzat el català: de fet, el sobiranisme ha fet exactament el contrari, ha basat el seu creixement en la voluntat explícita de fugir del debat identitari i de centrar-se en els arguments econòmics i de drets i llibertats, transcendint així el nacionalisme de tall més clàssic.
Per tot això sembla poc oportú, a més de gens coherent amb la seva pròpia trajectòria, que el PSC, que ha sigut un pilar d’aquest consens lingüístic no sempre fàcil, tingui ara la temptació de convertir la llengua a l’escola en un element de fricció. I que ho faci precisament en ple creixement de la dreta xenòfoba de Vox i, alhora, en un moment en què s’obre una escletxa per al diàleg sobre el plet català, un diàleg al qual el que menys convé és cap mena de confrontació per la llengua. El català, que torna a estar en una posició socialment dèbil, és cosa de tots, i és feina de tots allunyar-lo de l’arena política.
