El perill d'una taula de diàleg a tres bandes

La posició sobiranista comença debilitada davant l'Estat per les diferències internes al Govern

Els prolegòmens de la taula de diàleg no estan sent fàcils. Era previsible. Però potser no ho era tant que els principals recels vinguessin dels partits catalans que formen el govern de la Generalitat en lloc de venir de la Moncloa. Si fa uns mesos, quan la gent sortia al carrer amb pancartes de " Sit and talk" adreçades a l'executiu espanyol, els haguessin dit que un govern de Pedro Sánchez, aleshores perfectament alineat amb el 155, estaria ara disposat a asseure's a parlar amb el govern català per abordar políticament les demandes sobiranistes, pocs s'ho haurien cregut. I si els haguessin dit, a més, que qui no tindria pressa per dialogar seria la part catalana, encara s'haurien mostrat més incrèduls. Doncs bé, ara ens trobem en aquesta conjuntura. El PSOE, que necessita que els independentistes li aprovin els pressupostos, està decidit a suportar el cost de les crítiques de la triple dreta ultranacionalista a una negociació encapçalada per Quim Torra, el president de la Generalitat anatematitzat pel PP, Cs i Vox i pendent d'una més que probable inhabilitació per part del Tribunal Suprem. En canvi, e l mateix Torra és qui ara creu que no hi ha pressa, desconfiat amb una taula de diàleg fruit del pacte PSOE-ERC. Torra vol ser ell qui marqui el calendari i els continguts a debatre. El resultat és el món al revés: és natural, doncs, que a l'opinió pública li costi entendre què està passant. 

En realitat, si la situació ja és de per si prou complicada per l'existència de presos polítics i exiliats, ara s'hi ha afegit un nou element que ho fa tot més difícil. El que està passant és que el clima preelectoral català s'ha infiltrat en aquesta inicial posada en escena de diàleg. En aquest context, una de les diferències formals entre els socis del Govern és la figura del mediador, un element més rellevant per a JxCat que per a ERC. Una altra diferència rau en el tipus de qüestions a negociar: mentre Torra vol engegar abans la Comissió Bilateral Generalitat-Estat per discutir-hi polítiques i inversions concretes, ERC entén que la taula de diàleg ha de passar per davant i que no es pot renunciar a incloure-hi cap tema. En tot cas, uns i altres consideren l'amnistia i el dret a decidir objectius primordials. 

Atesa la coincidència de fons, caldria fer un esforç per minimitzar les diferències negociadores estratègiques i blindar mínimament la taula de diàleg. Perquè, al capdavall, tant JxCat com ERC, tot i que amb matisos i èmfasis diferents, i malgrat les dificultats evidents i les immenses desconfiances amb l'Estat, defensen que la via del diàleg és imperativa per avançar. I uns i altres saben que és la via política que compta amb un més ampli suport social a Catalunya, força més enllà del mateix independentisme. No treure partit d'aquesta oportunitat té un perill afegit evident: que la bandera del diàleg quedi en mans del govern espanyol, mentre l'independentisme dona una imatge de dubtes i divisió. L'altre perill obvi, esclar, és que la part negociadora catalana arribi a la taula de diàleg sense una posició conjunta, i per tant clarament amb menys força negociadora.