La visita d’Obama i el TTIP

La Comissió Europea és molt més sensible a la pressió de les grans multinacionals que als ecologistes o als sindicats

Barack Obama vol tenir enllestit el TTIP, l’Associació Transatlàntica de Comerç i d’Inversió, abans de deixar la presidència. Voldria que fos un dels seus llegats. Ell i frau Merkel li estan donant una empenta que podria ser definitiva. Es dediquen molts esforços a avançar en les negociacions, però també s’han de vèncer enormes resistències socials, sobretot entre agricultors, sindicalistes i ecologistes. Qui té raó?

El TTIP és un tractat de lliure comerç i foment de les inversions entre els EUA i la UE. Pretén reduir al màxim els aranzels, aproximar les regulacions comercials dels dos costats de l’Atlàntic i donar seguretat jurídica a les empreses que facin inversions a ultramar. La Comissió Europea està convençuda que serà una eina magnífica per estimular el comerç, que les exportacions de les empreses europees als EUA augmentaran, que comportarà creixement econòmic i creació de llocs de treball i que, a més, farà que les normes del comerç internacional s’ajustin als valors occidentals, cosa que impedirà que siguin altres països els que fixin les regles -això podria passar si ells arribessin a acords comercials amb els EUA abans que la UE.

És cert que hi ha normatives que, per disparitat de criteris, provoquen ineficiències i costos. Per exemple, les normes de seguretat alimentària de les ostres. En una banda de l’Atlàntic s’han d’analitzar els bacteris de les ostres, i a l’altra, l’aigua on les tenen dipositades. Tots dos mètodes són correctes, però que inspectors de diferents països els hagin de fer tots dos en dispara el cost innecessàriament.

Obama i Merkel volen donar una empenta definitiva al TTIP, la confidencialitat del qual desperta suspicàcies

Passa el mateix amb les normes de seguretat dels cotxes. De fet, hi ha experts que calculen que el 80% dels beneficis econòmics derivats del TTIP seran gràcies a la cooperació regulatòria (Maxime Vaudano, Docteur TTIP et Mister TAFTA ).

Val a dir que, per la pressió social, ara es coneix, en bona mesura, el contingut genèric de les negociacions, però no pas els acords concrets; els textos consolidats acordats a les reunions tenen propietat intel·lectual, i, per tant, els pocs que els han vist no en poden distribuir còpies i estan sota secret de confidencialitat. Tot i que això entra dins de la lògica d’una negociació encara no tancada, desperta certes suspicàcies.

La Comissió Europea no es cansa de repetir que, en qüestions de seguretat alimentària, la UE no abaixarà la guàrdia, i no ens col·locaran ni bistecs engreixats amb hormones, ni pollastre clorat, ni aliments transgènics no identificats per l’etiquetatge. Ja ho veurem. El meu gran dubte ve d’una de les frases dels documents publicats, i que em provoca un considerable recel: el tractat diu que “s’acceptaran les mesures de seguretat alimentària i farmacèutica sempre que no constitueixin barreres comercials injustificables ” (la cursiva és meva). I qui ha de determinar si les mesures són justificables o no? Ai las, l’Organització Mundial del Comerç, un ens que ha fet de la globalització a qualsevol preu un dogma de fe, amb escassa consideració per qüestions socials i ambientals.

Un dels àrbitres del TTIP serà, ai las, l'Organització Mundial del Comerç, que ha fet de la globalització un dogma de fe

Els EUA són un gran país i tenen una economia sensacional, no en dubto. Però no han signat la convenció sobre la diversitat cultural promoguda per la Unesco, ni la convenció sobre els drets dels infants; no accepten l’autoritat del Tribunal Penal de l’Haia; no han ratificat el Conveni d’Estocolm sobre contaminants orgànics persistents; no van voler signar el protocol contra el canvi climàtic de Kyoto fins que Obama no va cedir, a París (i ja veurem què fa el seu successor), i han apostat decididament pel fracking per aconseguir grans reserves de gas, que ara volen exportar a Europa. Francament, preferiria que apostéssim per les energies renovables que per la importació de gas americà. Acabar de polir-nos les reserves d’hidrocarburs amb tècniques tan agressives ambientalment, i seguir desaprofitant les possibilitats enormes de l’energia solar, em sembla un pas enrere per a la humanitat.

La mateixa Comissió Europea, obligada a fer un estudi d’impacte, va haver d’acceptar que l’aprovació del TTIP comportarà l’emissió addicional d’onze milions de tones anuals de CO 2. I justament el 2008 la UE va aprovar un compromís per arribar al 2020 amb un 20% menys d’emissions de gasos contaminants...

La Comissió Europea diu que escolta tots els grups i tots els interessos. Probablement. A mi em sembla que és molt més sensible a la pressió que fan els directius de les grans empreses multinacionals que no pas a les entitats ecologistes, als que fan productes de proximitat o als sindicats. I que els conflictes entre països i empreses hagin de ser resolts per un comitè d’arbitratge privat, amb l’argument de donar seguretat jurídica a les inversions, fa més por que una pedregada... Alguns experts diuen que això és un atac frontal al dret internacional. Crec que tenen raó.

Espero que, si el tractat s’aprova, la seva ratificació se sotmeti a referèndum i hi hagi un debat profund sobre la qüestió. O també serà il·legal, aquest referèndum?