ENTREVISTES ENCADENADES

Enric Molina: “No tenia menjar i veia com els súpers llençaven productes cada nit”

Aviat s’estrenarà ‘Sense sostre’, la pel·lícula que ha protagonitzat

No recorda la primera nit que va dormir al carrer, però sí que recorda el dia en què es va trencar el vincle amb la seva família. “Feia temps que havia caigut en les drogues i que les coses no m’anaven bé. Els meus pares em van donar diners i em van dir que no tornés per casa”. Assegura que el sentiment de soledat ha sigut una constant al llarg de la seva vida. “Em van diagnosticar esquizofrènia. Em vaig trobar tancat en un psiquiàtric i completament sol”. Durant gairebé sis anys ha viscut al carrer. “Quan ets un sensesostre t’adones que fins i tot les accions més senzilles costen molt d’aconseguir. Que t’obrin la porta de l’autobús, que et deixin entrar en un lavabo d’un bar o que et donin un cigarret depèn, entre altres coses, de com vas vestit”. La por és un altre sentiment que l’ha acompanyat durant molt de temps: “De por en tenim tots: els que vivim al carrer fem por als turistes i a la gent de la ciutat, però nosaltres també tenim por de no sobreviure un dia més”. I assegura: “Alguna cosa en el sistema no funciona: jo no tenia res per menjar i veia com supermercats i forns llençaven productes cada nit”.

Gràcies a la Fundació Arrels va aconseguir deixar el carrer, ara fa set anys: “Em van donar roba, em deixaven dutxar i em van ajudar a administrar els diners. Amb el temps vaig aconseguir una habitació i ara tinc un pis per a mi sol que pago amb els diners del subsidi que cobro per la meva incapacitat laboral”. El seu dia a dia el troba molt avorrit i sovint per passar les hores dibuixa o escriu poesia. “Els dies que no puc pagar ni un cafè ni un bitllet de metro sento que, malgrat que he sortit del carrer, arrossego les conseqüències de tants errors comesos”. Li pregunto què li faria il·lusió i em diu que fer més funcions de Sis personatges: homenatge a Tomás Giner, l’obra que es va estrenar la temporada passada al Teatre Lliure i en la qual va participar com a actor: “Abans que la meva vida s’esguerrés, havia estudiat interpretació. Sempre m’havia fet il·lusió ser actor, i quan em van proposar participar en aquest projecte vaig sentir-me com un nen d’una favela que juga amb una pilota de drap i li truquen per jugar amb el Barça”. No és la primera vegada que fa d’actor; l’any 2015, amb la Fundació Arrels, va representar l’obra L’últim crit, dirigida per Ivana Miño, en què hi havia actors professionals i treballadors de la fundació. També ha protagonitzat la pel·lícula Sense sostre, dirigida per Xesc Cabot i Pep Garrido, que s’estrenarà aviat.

El teatre li ha tornat la felicitat i li ha permès reprendre el contacte amb la seva família: “En acabar una de les funcions al Teatre Lliure, la meva germana petita, a qui feia vint-i-cinc anys que no veia, m’esperava a la sortida. Va ser molt emocionant. Em va dir que s’alegrava que hagués refet la meva vida i em va prohibir fer cap pas enrere, ni per agafar embranzida”.

Enric Molina ha viscut durant anys al carrer. La temporada passada va fer d’actor a l’obra ‘Sis personatges: un homenatge a Tomás Giner’ al Teatre Lliure i aviat s’estrenarà ‘Sense sostre’, la pel·lícula que ha protagonitzat

Què t’agradaria que hi hagués dins la capsa? “Un contracte laboral”, em respon. Vol que el pròxim entrevistat sigui el director de la Fundació Arrels,

Ferran Busquets

Llegeix aquí totes les entrevistes encadenades