Pena de mort disfressada

El dia de Reis és sens dubte nostàlgic pel que va ser, pel que és ara -especialment si tens la sort de tenir canalla al voltant- i pel que serà -ja que en principi res no fa pensar que sigui una tradició que hagi de desaparèixer-. Si bé els Reis ens porten un dia màgic, la realitat de l’endemà no ho és tant.

Penso, concretament, en la dura, duríssima notícia apareguda aquests dies sobre la petició d’eutanàsia voluntària per a un delinqüent sexual a Bèlgica, condemnat per diversos delictes greus. Havia complert més de trenta anys de presó, però mai no havia rebut cap tractament terapèutic, i en conseqüència pensava que podia provocar noves víctimes. El seu patiment era tal que no desitjava continuar vivint. Tot apuntava que l’acte d’eutanàsia es portaria a terme diumenge vinent; malgrat tot, les nombroses crítiques i especialment l’oposició de metges especialistes han forçat el govern a fer marxa enrere i rebutjar la petició. Un cop més ens trobem que és el sector mèdic i no els tribunals el que ha mostrat més seny.

Moltes associacions de defensa dels drets humans han qualificat aquesta petició d’eutanàsia de “pena de mort disfressada”. I és que una persona que fa trenta anys que és a la presó no està capacitada per prendre cap decisió sobre aquesta qüestió i, en conseqüència, s’ha posat sobre la taula un possible debat sobre la pena de mort de la pitjor manera possible.

No tinc cap dubte que casos com el que ens ocupa són molt complicats i que cal valorar-los amb molta prudència. Permetin-me, però, algunes reflexions. Fa un temps, en un programa de TV3 es preguntava als espectadors sobre la possibilitat de rehabilitació dels delinqüents sexuals. El marcador no oferia cap dubte: el 92% dels espectadors creien que no es podien rehabilitar i només un 8% creien que sí que era possible.

En veure-ho, jo em vaig quedar una mica preocupada, no tant per la resposta en ella mateixa com pel fracàs del que avui anomenem la transferència del coneixement aplicat a la matèria. Sé que es tracta d’un tema difícil i delicat: les víctimes d’aquests delictes són especialment vulnerables, ja que en molts casos són menors, sovint del mateix nucli familiar que l’agressor i en un percentatge molt elevat nenes. Per tant, el primer i més important és desenvolupar una política d’ajuda eficaç a les víctimes. Aquests delictes són molt greus, ja que, més enllà del dany físic, produeixen un dany moral en les víctimes que sovint és irreparable. Per fer-hi front, és fonamental garantir la protecció de les víctimes, tant en el difícil moment de la denúncia com en tot el llarg procés de recuperació.

Però també hi ha una altra realitat, que és la del delinqüent. Al marge del fet que cadascú se situa ideològicament en perspectives diferents, crec que el que més interessa a tota la societat és intentar reduir aquest tipus de delinqüència, cosa que implica trencar prèviament alguns mites o tabús.

De fet, la majoria d’estudis sobre delictes sexuals i reincidència, tant locals com internacionals, estableixen que la taxa de reincidència en aquests delictes en general és força baixa, i sens dubte molt més baixa que, amb els mateixos indicadors, en la resta de delictes. Es tracta d’una dada contundent i alhora desconeguda per la majoria de la població, una dada que compta amb l’aval de prestigiosos investigadors de la disciplina de la criminologia. Per tant, d’entrada podem constatar que els sentiments no sempre responen a raons lògiques o científiques.

La segona gran qüestió és, naturalment, si els tractaments amb els delinqüents sexuals són efectius o, dit d’una altra manera, si una teràpia adequada en pot modificar el comportament. F. Lössel, un dels investigadors que més han aprofundit en la matèria, estableix sòlides conclusions quan afirma que un tractament adequat redueix fins al 37% la possibilitat de reincidència.

En tercer lloc, un fet evident: no es pot interrompre el tractament que ha rebut un delinqüent dins de la presó quan queda en llibertat, cosa que en la realitat ni és tan òbvia ni és una pràctica que sempre estigui assegurada. En aquest sentit, una planificació adequada del tractament i un control eficaç un cop el reclús s’ha posat en llibertat es fan imprescindibles.

Amb tot plegat, a ningú se li escapa que per portar-ho a terme cal una intervenció molt individualitzada, ja que ni tots els delinqüents són iguals, ni reaccionen de la mateixa manera als diferents tractaments. Igualment, no es pot assegurar la no-reincidència de manera matemàtica; convé dedicar esforços a adequar els diferents recursos d’intervenció terapèutica a cadascun dels perfils de delinqüents sexuals per incrementar l’adhesió al tractament de manera voluntària. Finalment, si hi ha una cosa que s’ha pogut constatar és que aquells delinqüents que decideixen sotmetre’s a un tractament tenen moltes menys possibilitats de reincidir, i això és, en definitiva, una de les fites que ha de perseguir una societat que vetlla per la protecció de les víctimes.

Doncs bé, tornant al cas esmentat, cal remarcar que el pres belga del qual parlava, Frank van den Bleeken, fa gairebé trenta anys que és en presons normals, en què el tractament a delinqüents sexuals amb greus trastorns psicològics és pràcticament nul. Això ha fet que la Cort Europea de Drets Humans hagi condemnat Bèlgica diverses vegades. Aplicar en aquest cas l’anomenada “pena de mort voluntària” s’acosta més a un acte de barbàrie que a un acte propi d’una societat avançada.