Tot depèn del color del vidre amb què es miri

Intentant recordar alguns moments del debat parlamentari sobre la llei del referèndum aprovada dimecres, el primer que em ve al cap és la frase “Tot depèn del color del vidre amb què es miri”. Vaig seguir tot el debat, des del matí fins a la nit, i, encara que va ser una mica farragós, l’exercici més difícil va ser entendre -amb certa tolerància- que cadascú representava el paper que havia triat. I, igual que al teatre, hi va haver actors millors i pitjors, però es va complir el guió sense gaires sorpreses.

Formalment va durar gairebé 12 hores, però en realitat el tema de fons es va debatre ben poc, ja que fins a mitja tarda l’oposició va impugnar, un cop i un altre, aspectes formals en el procediment. No era només pur filibusterisme (una paraula utilitzada per definir l’obstruccionisme parlamentari), com s’ha dit repetidament, sinó que hi havia arguments importants als quals l’oposició es va aferrar com a una taula de salvació. En aquest sentit, defenso que el respecte a determinades formalitats és molt important i té també un valor democràtic real i no només simbòlic.

Per part dels partits que defensaven el referèndum es va sentir també una vegada i una altra que aquesta no era la manera com els hauria agradat que s’aprovés la llei. No obstant això, davant de la negativa i el bloqueig del govern central, defensaven que era l’única alternativa viable i possible.

Així que, més enllà del que va passar al Parlament, crec que l’aprovació d’aquestes lleis significa un salt qualitatiu molt important, i posa de manifest una vegada més un xoc de legitimitats amb un nivell de conflictivitat molt superior al que teníem fins ara.

Així, a partir d’ara, la pregunta que tothom es fa és com s’ho farà el govern central per impedir el referèndum. Més d’una vegada he dit que la rotunditat amb què el president Puigdemont defensa que es farà el referèndum només és comparable a la intensitat amb què el president Rajoy diu que no es farà. Però ara ja no estem davant de les paraules, sinó que han començat els fets.

Una reflexió necessària

D’entrada, el fiscal general de l’Estat ja ha anunciat que presentarà una querella contra Carles Puigdemont i tots els membres del Govern i una altra contra la presidenta del Parlament i els membres de la mesa. A això caldrà sumar-hi quatre recursos més al TC per impedir l’1-O, la suspensió immediata i que els magistrats ho comuniquin als membres del Govern i als 947 alcaldes catalans. Per descomptat que és legítim utilitzar les eines que l’ordenament jurídic ofereix per impedir-ho, però aquesta no és la qüestió. El dilema és que quan l’amenaça, especialment en el dret penal, deixa de ser efectiva, és qüestionada i fins i tot és desafiada, requereix probablement una reflexió i una valoració addicional, que no sempre arriba de la mà de la simple imposició d’un càstig.