El dia de la sentència de José Bretón, tant hi feia quin canal de televisió posessis; en tots hi apareixia la notícia una vegada i una altra, com si fos un tema d'interès nacional. La cara impassible de l'acusat, en aparença absent de dolor i de sentiments, ens era transmesa amb una intensitat fora del que és habitual. El cas és prou dramàtic, però no per ocupar l'espai informatiu de la manera com ho va fer. Tot i així, era interessant escoltar alguns judicis de valor i l'anàlisi que posteriorment en van fer alguns comentaristes. Avui, i amb la vènia dels lectors, m'agradaria explicar alguns temes penals des d'una òptica no populista.
D'entrada sempre dic que el dret és cultural, és a dir, que regula determinades normes, maneres de viure i costums dels habitants d'un país. És cert que hi ha béns jurídics fonamentals, com la vida, la salut o la llibertat, que són comuns a totes les civilitzacions, però, a partir d'aquí, ni tots els béns jurídics són iguals, ni es protegeixen de la mateixa manera.
El dret penal és la forma més severa de controlar i sancionar les conductes de les persones, motiu pel qual el dret a castigar (ius puniendi ) només el pot exercir l'Estat. No són possibles, doncs, ni la justícia ni la venjança privades. Però el ciutadà de vegades se sent allunyat d'aquesta justícia, i aquesta va ser una de les principals raons per les quals la Constitució va reintroduir el jurat al país. No era nou, sens dubte: entre el 1889 i el 1936 ja havíem tingut tribunals de jurats.
Avui seria necessari recordar que un judici amb jurat, per regla general, no sol ser ni millor ni pitjor que el que se celebra només amb magistrats, i que la seva existència no només busca la millor justícia, sinó també la participació i l'acostament dels ciutadans a aquesta tasca tan difícil. Hi ha hagut moltes investigacions sobre les possibles diferències entre els judicis amb jurat i els celebrats només per jutges. En general les conclusions apunten que hi ha prop d'un 75% de concordança entre els uns i els altres, si bé, contràriament al que es pensa, els tribunals amb jurats tendeixen a ser més benevolents i, per tant, a absoldre més.
La veritat és que a casa nostra no hi ha gaire cultura en relació als jurats i sempre són molt polèmics. Aquests dies he sentit dir a moltes persones que, si fos el cas, preferirien un judici només amb magistrats professionals. Però la polèmica no només es dóna al nostre país. Si analitzem el recent cas Trayvon, als EUA -el jurat ha absolt un home blanc per haver disparat contra un jove de disset anys pel sol fet que era negre, vestia amb una dessuadora amb caputxa i li semblava que tenia intencions criminals, malgrat que anava desarmat-, en aquest cas la institució del jurat no només no en surt ben parada -cal afegir-hi que estava compost per dones i de raça blanca-, sinó que alimenta dos dels problemes més greus que tenen avui els nord-americans, que són el dret a les armes i el racisme.
Però tornem al nostre territori. Diumenge, en plena discussió, Albert Pla Nualart feia referència, en aquest diari, a tres casos recents: el de Bretón, el de María del Carmen García (la dona que va matar el violador de la seva filla) i el cas Bárcenas. Al final acabava dient que "l'indult de la mare de Benejússer no es pot basar en l'impossible judici moral de si és o no assassina, sinó en si va actuar en unes circumstàncies tan excepcionals que la seva llibertat no és perillosa per a ningú i com a societat no hi guanyem res empresonant-la".
Encara que n'entenc l'argumentació, el problema és que l'aplicació del dret penal no pot tenir aquest caràcter utilitarista. Sense ressuscitar Kant i el seu imperatiu categòric en la realització de la justícia, el cert és que aquesta no es pot orientar en funció de la motivació interna de l'autor. És evident que no són comparables ni els motius ni la personalitat de la mare amb els motius i la personalitat de Bretón. Però no ens trobem davant d'un dret penal d'autor sinó de fets, encara que afortunadament les circumstàncies atenuants o agreujants que concorren en cada cas són molt diferents i en conseqüència han determinat també una pena molt diferent per a cadascun, i sens dubte la possibilitat d'indult per a la primera.
Però si acceptem l'argument que la presó no és necessària, m'atreviria a dir que tampoc no ho és per a molts casos que conec, especialment el de molts joves que cometen un delicte sota els efectes de determinades substàncies tòxiques i als quals molts anys després els arriba una condemna quan ja estan totalment rehabilitats.
Vivim una onada de populisme punitiu en què justifiquem la presó com a única resposta al delicte. La presó sempre serà un mal i, com a tal, la seva aplicació s'ha de limitar als casos estrictament necessaris i que realment constitueixen un perill per a la societat. Però les presons són plenes de persones que podrien complir el seu càstig d'una manera diferent, molt més edificant, molt menys venjativa. Però això no hi ha gairebé ningú que ho vulgui reconèixer.
