Encara que els últims esdeveniments polítics ens han submergit en profundes reflexions, la vida continua. En tan sols tres setmanes s’han succeït unes quantes dimissions, l’abdicació del rei, lleis exprés i coronació precipitada... És tal l’enrenou que es fa difícil abstreure-se’n. D’altra banda, el mateix procés de Catalunya ens allunya d’alguns canvis, d’algunes lleis que avui s’estan tramitant a Espanya però que tenen importància.
Avui voldria parlar de les reformes penals en curs, ja que l’última s’està tramitant en aquests moments al Congrés dels Diputats. Coincidint amb això, a Esade s’han celebrat unes jornades sobre el tema i voldria compartir-ne algunes reflexions.
L’anomenat Codi Penal de la democràcia, el del 1995, va substituir el vell Codi del 1848, el més durador de la història. Doncs bé, des d’aleshores fins a la redacció del nou codi ha estat modificat 25 vegades, de manera que el projecte actual és el número 26, si bé es tracta d’una reforma en gran profunditat que afecta 240 articles dels aproximadament 600 que té el codi vigent.
Un estudi del professor Díez Ripollés demostra que totes les reformes que hi ha hagut, tant les impulsades pels socialistes com pels populars, s’han encaminat essencialment a una única línia: més punició, augment de les figures delictives i de les penes. Concretament, per cada delicte que s’ha suprimit se n’han creat onze de nous, i per cada pena que s’ha rebaixat, se n’han apujat moltes altres en una mitjana del 4,5%. Considerant que la criminalitat afortunadament no ha augmentat en aquests últims anys, tot plegat sembla un autèntic disbarat.
En general una reforma legal només s’hauria de produir quan els preceptes vigents no semblen els adequats per resoldre els problemes existents; quan es detecta alguna llacuna legal important, o bé quan un bé jurídic està desprotegit o insuficientment regulat. El cas és que l’eficàcia de la justícia no es mesura sens dubte pel nombre de delictes que estan nominalment castigats pel Codi Penal o pels anys als quals en teoria una persona pot ser castigada amb penes de presó. L’eficàcia i l’eficiència de la justícia es mesuren per la detenció i el processament dels autors d’un delicte de manera que s’impedeix la seva impunitat, per la condemna que se li imposa al delinqüent i per la seva posterior reinserció social que eviti la reincidència.
Així doncs, quines poden ser les raons que impulsin ara una nova reforma penal de gran abast que, si més no a priori, no sembla tan necessària?
Al meu entendre no podem oblidar que el populisme punitiu continua sent una font de vots. La cadena perpètua, per exemple, no existeix des del 1928; ara pretenem reintroduir-la?
En segon lloc, d’alguna manera en època de crisi augmenta la confiança en el sistema penal. La presó torna a ocupar un paper important en la cohesió social. Crec que la pobresa i la misèria es combaten amb educació i no amb presons.
En tercer lloc, es dóna una involució en la protecció de drets i llibertats. Hi ha una certa por que els moviments populars creixin i es converteixin en un perill per a una societat conservadora. ¿Els pot eradicar un Codi Penal?
Finalment, no podem oblidar que l’existència de tantes lleis és un risc per a la seguretat jurídica dels ciutadans. Com operaran els principis d’irretroactivitat? Com coneixerem amb exactitud les lleis que s’aplicaran? La proliferació de lleis és sens dubte una dificultat afegida que no resol els problemes.
Però és important que els delictes siguin descoberts i els autors detinguts i jutjats, i no banalitzar els efectes dels actes denominats delictes menors, com el fet d’entrar a robar a una casa, l’estrebada de la bossa de mà o una agressió pel carrer. Tal vegada no són delictes molt greus, però sí que afecten la sensació de benestar i de confiança a la qual aspirem. És molt important que els delictes tinguin resposta per evitar la impunitat, però la solució no pot passar per l’aplicació massiva de penes privatives de llibertat. És necessari buscar altres fórmules i recuperar conceptes com el de reparació de la víctima o la compensació del dany.
En un altre extrem hi ha els anomenats delictes socioeconòmics com l’evasió fiscal, el blanqueig de diners, la corrupció o d’altres que malmeten greument la confiança de la societat. També en aquest cas el problema rau molt més en el fet que siguin perseguibles i punibles que en la mateixa formulació teòrica.
Construir societats segures és un repte important, però la seguretat no pot anar mai en detriment de la llibertat. I és que, com deia Benjamin Franklin: “Qualsevol societat que renunciï a una mica de llibertat per guanyar una mica de seguretat no mereix cap de les dues coses”.
