Publicitat
Publicitat

Els temps estan canviant

No sabria explicar per què, però fa un parell de dies em vaig despertar cantant “i és que els temps estan canviant...”, una adaptació al català del clàssic de Bob Dylan que m’havia fet tips d’escoltar. Tanco els ulls i em ve al cap el casset sonant en un descapotable -és a dir, un Dos Cavalls amb capota- mentre baixem per una carretera de la costa de l’antiga Iugoslàvia, a tocar de la frontera albanesa. Som al setembre del 73, i Salvador Allende, l’únic president marxista elegit democràticament, acaba de ser derrocat. Avancem per aquesta carretera plena de revolts, estreta però preciosa, i de tant en tant saludem els ocupants d’algun altre Dos Cavalls que circula en direcció contrària. El vehicle ja diu molt d’una manera de concebre la vida amb la qual ens sentim mútuament identificats: ens uneix la voluntat de canviar el món.

“Veniu, ministres, diputats, / escolteu-me de grat , / deixeu lliures les portes, / no detureu pas ningú. / Atenció! Els endarrerits / són els que ho perdran tot; / deixeu el vostre vell camí, / ja no serveix: no sentiu / aquest vent que us trenca els vidres / i fa trontollar les parets? / És que els temps estan canviant”.

Bé, el cas és que em va venir al cap aquesta cançó tot just despertar-me, segurament fruit de la compareixença dels últims membres de la família Pujol a la comissió d’investigació sobre el frau fiscal i la corrupció del Parlament. Fa tan sols cinc anys ens hauria resultat inconcebible que algú com David Fernàndez estigués presidint una comissió d’aquesta transcendència.

Això només fa que reiterar que, ho vulguem o no, “els temps estan canviant”. I, d’alguna manera, al meu entendre, no semblava que els presents a la sessió de dilluns passat en fossin conscients. En algun moment, les acusacions de “tothom ho feia” o “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” eren moneda de canvi entre uns i altres, a veure qui l’havia fet més grossa. Sens dubte presenciar les compareixences en aquesta comissió no està sent un espectacle gens agradable, entre altres coses perquè un cop més es confon el retret moral amb el jurídic. A mi em sembla que no té gaire utilitat ni aclareix gran cosa que els parlamentaris es dediquin a llegir una vegada i una altra els textos de les declaracions fetes en seus judicials, insistint en preguntes prèviament plantejades per jutges i fiscals. I, alhora, que els compareixents o bé es remetin al que havien dit als jutjats o bé s’acullin al dret a no respondre. En resum, es fa difícil pensar que es trobarà el desllorigador de tot plegat.

Tanmateix, això no ha impedit concloure que en les compareixences s’han posat de manifest determinades pràctiques que, si bé no sempre tenen la consideració d’il·legals, són reprotxables des del punt de vista social. Em refereixo, entre d’altres, a l’opacitat del diner, a una manera de fer negocis o d’entendre el poder que no enalteix precisament ni els valors ètics ni els democràtics. En aquest sentit s’hi referia Sara Moreno en aquest mateix diari (3/03/2015): “Quan s’articula un discurs que defensa el valor de l’esforç, el treball i la constància però a la pràctica s’actua mogut per la promiscuïtat dels diners, potser no és possible la condemna legal però sí el rebuig social”.

Fins i tot darrere d’algunes declaracions apareixia la sospita que existia una manera generalitzada de fer les coses en la política que, mutatis mutandis,es podria interpretar que també s’estenia al món empresarial, acadèmic, cultural i dels mitjans de comunicació.

És evident que no es poden simplificar tant les coses i no hi ha dubte que no tot és blanc o negre, bo o dolent, i que no tothom va actuar de la mateixa manera. No obstant, crec que una de les coses en què vam fallar globalment va ser en les mesures de control posterior. Vam caure en un excés de normativa i burocràcia que amb el temps s’ha demostrat molt poc eficient. L’eficàcia d’un sistema legal no es troba només en la sanció de determinades conductes, sinó també a evitar que es produeixin. Així, com ja he dit més d’un cop, les millors lleis són les que aconsegueixen convèncer la ciutadania de la bondat de respectar-les. De manera que la població no només actua per por a la repressió o a la sanció, sinó que ho fa motivada, i interioritza els valors de respectar-la. En aquest sentit, algunes lleis han tingut un gran valor pedagògic per als ciutadans, com per exemple les que tenen a veure amb el medi ambient, l’educació i la igualtat.

Ben mirat, podríem aprofitar que “els temps estan canviant” per recordar que Bob Dylan també deia: “La ruleta està girant, ningú no pot saber on s’aturarà. Vigileu, qui perd avui guanyarà, segur, demà”.

Riure, malgrat tot