L’OBSERVADORA

L’esquer

L’operació reagrupament ja ha començat, com ho demostren els moviments i les converses dels últims dies a Lledoners, Barcelona i Waterloo

En política, el llarg termini va deixar de calcular-se en anys fa molt de temps. Ja no es tracta de pensar en projectes que s’han d’executar a dècades vista ni tan sols a una legislatura vista. A la conselleria d’Economia dels anys més durs de la crisi es deia amb ironia -que congelava el somriure- que el llarg termini eren les nou del vespre. Avui en la política catalana i espanyola el llarg termini sobre el qual s’han de prendre decisions estratègiques cada matí no arriba ni al migdia. La impossibilitat d’una estratègia política de país és fruit de la incertesa que impliquen les majories parlamentàriament inestables, el bloqueig estable dels blocs electorals sobiranista i constitucionalista, i l’existència d’elements profundament desestabilitzadors, com són la presència organitzada de la ultradreta de Vox i la pròxima celebració d’un judici als líders independentistes catalans basat en la construcció d’un relat de violència inexistent i inspirat en la idea de l’escarment. S’hi sumen també les estratègies populistes que van a cop de tuit i d’infoxicació.

Encara que la gesticulació permanent ho tapi, alguns corrents de fons semblen dibuixar-se. A l’Estat, Pedro Sánchez ha decidit presentar-se com el defensor de l’Espanya progressista per contraposició als vents huracanats de la reacció que venen del sud i que han trobat en Pablo Casado un grum que els obria la porta dels salons i els despatxos on es reparteix respectabilitat. La radicalització del PP i la complicitat de Ciutadans deixen a Sánchez un ampli espai de centreesquerra en el qual està disposat a resistir, però necessitarà que els partits sobiranistes i perifèrics -com els agrada dir a Madrid- li permetin la tramitació dels pressupostos. I si no ja tindrà un boc expiatori que li regalarà el segell de patriota. Avui, els uns i els altres saben que el millor per a tots dos és cooperar i guanyar temps, però tant el PSOE com els sobiranistes volen obtenir el màxim benefici i la mínima erosió pública. El president de la Generalitat expressava aquesta setmana la seva impaciència advertint d’una “crisi de govern” si els partits permeten la tramitació, i mentrestant les formacions esperaven un gest que s’ha concretat en una millora d’inversions en uns pressupostos generals de l’Estat que confien el creixement a uns ingressos públics que voregen la psicodèlia. Hi ha promesa d’inversions, però en cap cas el gest de la taula de negociació que els sobiranistes reclamen. ERC li va recordar a Torra que té poc a dir-li, i el PDECat tornava a mostrar-se dividit, incapaç de consensuar i expressar públicament una sola posició. Els uns i els altres es miren de reüll i esperen que sigui l’altre qui faci el primer pas. Li sona a passat recent, benvolgut lector?

L’últim any ha confirmat la divisió de blocs, i si Pedro Sánchez recordava aquest dissabte al sobiranisme que no té una majoria indiscutible, s’hauria d’aplicar la mateixa lògica al seu discurs. La majoria sobiranista ni s’ha diluït ni s’ha desmobilitzat, i pot suportar una política pragmàtica que permeti arrencar millores en la situació actual amb una estratègia de referèndum i independència en el termini que sigui necessari. No hi ha pas enrere, però sí una interpretació crua de la realitat i un llarg camí per recórrer. Un mentrestant que caldrà gestionar de la manera més pragmàtica en benefici del funcionament de la societat catalana i administrant la utilitat dels gestos. Són els mateixos presos els que reclamen quedar fora de l’equació.

Un altre riu i un altre pont

Un any després, un interlocutor ben informat de l’àmbit convergent torna a pronunciar en privat la frase atribuïda a Juli Cèsar: “Quan arribem a aquell riu creuarem aquell pont”, i si aleshores el riu era el 155 i les eleccions del 21-D, ara el riu és l’Ajuntament de Barcelona. La necessitat de tancar una llista per a la qual es buscava inicialment un candidat mediàtic es percep internament com l’oportunitat per intentar harmonitzar l’atomització de sigles i tendències dins del món del PDECat, de JxCat i de la Crida. També la necessitat de tancar les profundes ferides que va provocar la ràpida construcció a Waterloo de la llista de JxCat, i que es va imposar al PDECat. L’operació reagrupament ja ha començat, com ho demostren els moviments i les converses dels últims dies a Lledoners, Barcelona i Waterloo. L’operació Forn-Artadi podria ampliar-se a Ferran Mascarell en un intent de plantar cara a Ada Colau, Ernest Maragall, Jaume Collboni i Jordi Graupera amb un equip liderat per un pres polític bon coneixedor de l’Ajuntament, un exregidor maragallista i exconseller i Elsa Artadi, líder emergent que inicialment volien reservar per a futures eleccions a la presidència de la Generalitat. La construcció política d’Artadi es veurà afectada també pel curt termini. Potser inspirada per l’il·lustre economista John Maynard Keynes quan deia que “a llarg termini, tots morts”.