L’OBSERVADORA

La taula

“Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”

Joan Sales

L’anomenada taula seran en realitat dues taules: una taula gran, una gran taula; una taula petita, una tauleta. Una oportunitat o una nova decepció. Dependrà bàsicament de la responsabilitat política dels interlocutors i de la seva capacitat de llegir la situació d’avui i d’actuar sense els filtres de l’autoengany. De la voluntat de donar una oportunitat al diàleg de manera honesta o de fer-lo fracassar actuant amb l’objectiu que fracassi.

Després de moltes turbulències, el fet és que el que s’ha demostrat més útil per forçar el govern espanyol a canviar d’estratègia és l’aritmètica parlamentària. La capacitat de condicionar la viabilitat del govern de l’Estat.

Ja hi ha data per a un primer acostament, i l’adaptació a la nova conjuntura està sent més fàcil per al govern espanyol que per al govern català. Pedro Sánchez ha posat sordina als seus barons crítics després de l’acte de contrició al Palau de la Generalitat, on va admetre que no tenia dret a triar els interlocutors i va reconèixer que el president de la Generalitat és el president Torra. Aquesta setmana, el govern de coalició de Sánchez ha nomenat la seva delegació negociadora i hi ha situat el secretari d’organització del PSC, Salvador Illa, i el ministre d’Universitats, el català d’Hellín Manuel Castells. El prestigiós sociòleg ha començat aviat a topar amb les contradiccions de la teoria i la pràctica polítiques aparcant ràpidament la seva opinió sobre el dret a l’autodeterminació.

Si al govern espanyol el beneficia estar en el calendari d’aquest primer any de mandat, al sobiranisme li juga en contra haver entrat en campanya electoral deixant en evidència la profunda divisió entre els socis. La distància estratègica de JxCat i ERC dona a la part negociadora de l’Estat un avantatge clau i debilita la posició i la capacitat d’influència del govern català, format per uns partits que desconfien mútuament. Per tant, els representants polítics del sobiranisme català han de decidir com responen a la primera oportunitat de negociació amb l’Estat dels últims deu anys, i ho fan dividits i amb la miopia que exagera la proximitat de l’horitzó electoral. Dividits els partits, dividits també internament dins de JxCat i amb un president desautoritzat que intenta ser reconegut com a líder per les múltiples sensibilitats de l’independentisme sense aconseguir-ho.

La reunió de dimecres serà una foto important amb un resultat escàs, i les parts ho saben. Tots saben que la negociació només començarà efectivament després de les eleccions, amb nous interlocutors a la banda de la Generalitat, i que si el PSOE vol mantenir els preuats vots d’ERC caldrà que avanci en la taula paral·lela de la Comissió Bilateral i en la definició dels pressupostos. Es van dibuixant alguns acords que preparen el PSOE i UP per intentar l’aproximació d’ERC. D’entrada, la reforma del Codi Penal, amb les conseqüències parcialment beneficioses sobre la pena dels presos polítics. En segon lloc, l’harmonització dels impostos de successions i patrimoni per disminuir la competència deslleial de Madrid, que actua com un forat negre dels recursos de l’Estat gràcies a l’efecte capitalitat i es pot permetre baixades impositives que afavoreixen la seva competitivitat. En tercer lloc, l’acceptació que les inversions públiques de l’Estat a Catalunya no s’han complert històricament i que mentrestant cal pactar un calendari d’inversions. El govern espanyol sembla que ha entès també que Carles Puigdemont no desapareixerà del mapa i que la seva capacitat d’influència és important i no la pot menysprear si vol construir un escenari de diàleg real.

La coincidència en el diagnòstic del que ha passat els últims anys que demana Carmen Calvo trigarà a ser possible, però és important intentar-ho. Sense un acord consensuat entre les parts sobre els fets que hem viscut des de la sentència que va dinamitar l’Estatut, o potser encara més enrere en el temps amb la vulneració de l’esperit constitucional que va permetre la Transició imposant una visió reaccionària de la unitat d’Espanya, no serà possible arribar a una solució estable. Avui és difícil imaginar aquesta solució que necessita el pas del temps, però es poden posar les bases per intentar arribar-hi. No hi ha cap garantia d’èxit d’un diàleg que serà molt difícil. Però tampoc no hi ha alternativa, com saben fins i tot els que alimenten la ficció sense explicar-la.