Ara és hora

És hora que la CUP es mulli i es faci adulta com a organització. Toca ser responsables, cosa que no significa claudicar

Mai abans el nostre poble havia fet una acumulació de forces democràtica i popular com la que s’ha aconseguit en el procés que estem vivint. La mobilització social al carrer ha provocat un gir estratègic, accelerant els esdeveniments que estaven larvats en moviments associatius i populars, amb la perspectiva d’aconseguir la independència del nostre país. Centenars de milers de ciutadans, amb orígens i procedències socials diferents, han anat convergint i manifestant de manera oberta el seu sentiment independentista i de catalanitat en les massives manifestacions de Barcelona dels anys 2012, 2013 i 2015 i en la Via Catalana del 2014. Mai un projecte interclassista i intergeneracional havia possibilitat el que s’albira: la consecució de la República Catalana a curt o mitjà termini.

L’exercici de l’autodeterminació com a fórmula per preservar els drets dels pobles i la seva identitat és un dret democràtic i inalienable. Nosaltres l’hem exercit. Voler ser nació i tenir estat és una voluntat democràtica en el marc dels drets universals. La negació d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya propiciada per les oligarquies catalanes i espanyoles és un símptoma del funcionament anòmal dels governs de l’Estat al servei dels interessos d’aquestes elits econòmiques. Malgrat tot, es va dur a terme una consulta transformada en procés participatiu que va tenir una participació extraordinària.

Aquest ampli moviment social, coordinat per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i altres entitats sobiranistes, ha estat capaç d’ampliar la base del catalanisme social en molt pocs anys a través de la reivindicació dels drets democràtics inqüestionables del poble català, i de la denúncia del maltractament econòmic, social i cultural que rep Catalunya. Les forces polítiques independentistes recullen aquest anhel popular i això ens porta a guanyar les eleccions plebiscitàries del 27-S amb una majoria absoluta al Parlament. La CUP, candidatura a la qual vaig donar el meu suport, i JxSí tenen l’obligació de fer realitat aquest impuls revolucionari acceptant el mandat popular amb l’objectiu de construir l’estructura que ens porti a la creació de la República Catalana, amb la consegüent aprovació d’una Constitució nacional. No hi ha marxa enrere, s’ha d’acceptar i obeir la democràcia representativa que ha sorgit del mandat popular.

El 9 de novembre el Parlament va aprovar per majoria absoluta la declaració que obre el camí cap a la independència i la construcció de la República Catalana. A la vegada, continuen les negociacions per arribar a un acord polític. A partir d’aquesta aprovació, els retrets mutus, la manca de sintonia i la divisió dins del projecte independentista es visualitza públicament cada dia més. Tenint en compte el moment històric que estem vivint, aquestes actituds i escenificacions públiques són impròpies de polítics adults. I, per tant, no s’haurien de donar, no perquè les negociacions s’allarguin, sinó perquè cal defensar els interessos dels que hem votat de manera unívoca i majoritària la voluntat de construcció d’un nou estat. Volem un govern fort que ho faci possible, volem solucions i no divisions ni problemes.

Sóc un federalista convertit en independentista. Mai nacionalista, sí comunista i catalanista. Precisament, el meu suport a la independència sorgeix de la necessitat de transformació social del nostre poble, de la defensa de les classes populars i mitjanes dins de les quals m’incloc. Penso que una majoria social esborronadora hi està inclosa. És per això que, tenint en compte aquesta conjuntura, defenso una aliança amb els nacionalistes. Des del meu punt de vista, és imprescindible per aconseguir la transformació social i avançar cap a la República Catalana.

Els condicionants que envolten les negociacions no són els més propicis. És complicat fer convergir forces que ideològicament estan als antípodes. La corrupció, les retallades, la política d’aliances i pactes amb les forces polítiques més espanyoles i reaccionàries dutes a terme durant molts anys, no són un panorama que permeti fer-ho en bones condicions. Malgrat tot, el que hem d’aconseguir ara des de la unitat d’acció sobiranista conscient i responsable és que aquestes situacions no es puguin repetir.

L’esquerra independentista ha de començar a governar el procés perquè l’hegemonia no sigui només nacionalista i al servei d’altres elits. Hem de treballar per formar part de l’hegemonia. No podem perdre l’oportunitat. Algunes postures dogmàtiques i infantils en defensa d’estratègies de la nostra esquerra m’inquieten. També m’inquieten algunes postures de la dreta independentista que volen tornar a una situació autonomista i inicial del procés.

Ens hem de mantenir units i forts contra el centralisme i la seva força centrífuga. Hem de ser coherents amb la determinació i no arrugar-nos davant de l’adversitat. Precisament, pel fet de ser comunista i internacionalista, abans de fer-me independentista només era d’esquerres i catalanista; no pas catalanista d’esquerres. Aquesta ha estat la meva història. Ara, com a veterà militant i activista social d’esquerres, exigeixo que els 72 diputats independentistes que formeu la majoria social del Parlament pacteu un programa social i popular que ens permeti avançar capa a una nova situació. El mandat no us l’hem donat amb l’objectiu de convertir l’elecció del president en un joc, sinó per cercar un acord global que permeti formar govern. La CUP ha de participar en la construcció de l’hegemonia independentista i popular. És hora que es mulli i es faci adulta com a organització. Toca ser responsables, cosa que no significa claudicar. Els representats votats pel poble heu de ser lleials a la vostra ideologia, a la vostra voluntat de ser, però per sobre de tot heu de ser lleials al poble de Catalunya, que és qui us ha votat amb l’objectiu de construir la República Catalana.

Reclamo que formeu govern a partir d’aquest programa polític que heu de pactar i acordar. Anar a unes noves eleccions seria el pitjor escenari possible: qüestionarien les que ja hem guanyat. Si no ho feu, la història us passarà necessàriament la factura de la insolidaritat amb el poble que us ha escollit.