Per què diuen Canadà i Regne Unit quan volen dir Cameron?

Un referèndum sobre la independència és el pitjor remei per a una societat dividida com la nostra

Després del fracàs de la via unilateral, els partits independentistes tornen a sol·licitar un referèndum i asseguren que qualsevol democràcia consolidada el celebraria. Però els líders d’ERC i JxCat no citen els mateixos exemples, al nostre parer no els expliquen de forma completa i no incorporen a l’anàlisi altres exemples que són com a mínim igual de rellevants.

En una conferència recent, Roger Torrent va esmentar els precedents habituals de l’argumentari independentista: els referèndums d’Escòcia i el Quebec, i un pacte de claredat que els mitjans han associat a la llei de claredat canadenca. En canvi, al seu darrer llibre, l’expresident Carles Puigdemont diu que “el govern espanyol hauria d’adoptar l’actitud de David Cameron quan era el primer ministre britànic”, però crida l’atenció que el Quebec no aparegui en cap de les 240 pàgines. Per saber per què, només cal veure l’entrevista que Lídia Heredia va fer a TV3 a Jean-François Lisée, excap del Partit Quebequès. El líder independentista va dir que "el Canadà ha fracassat a l'hora de trobar una solució a la qüestió del Quebec”, que “el Quebec no ha aprovat la Constitució, sinó que li ha estat imposada” i que la llei de claredat és una via “impossible” per a la independència. Lisée va concloure que “si es busca un exemple internacional és l’exemple escocès”.

Els independentistes quebequesos rebutgen la llei de claredat, de l’any 2000

En efecte, els dos referèndums del Quebec (el 1980 i el 1995) van ser unilaterals i el Canadà no els va considerar vinculants. Per exemple, Pierre Trudeau, primer ministre durant el primer, va dir que un 100% a favor del sí no donaria ni el dret a iniciar una negociació. Els independentistes quebequesos rebutgen la llei de claredat, de l’any 2000, ja que: 1) nega el dret a l’autodeterminació del Quebec (diu que el Tribunal Suprem del Canadà ha confirmat que no existeix el dret a la secessió unilateral del Quebec en el dret internacional); 2) estableix la sobirania a tot el Canadà (un eventual acord hauria de ser aprovat en reforma constitucional per les 10 províncies, i si només una digués 'no', no hi hauria secessió), i 3) reconeix la divisibilitat del Quebec, un principi que traslladat a casa nostra i obriria la porta a Tabàrnia.

També és significatiu que Puigdemont parli de David Cameron, i no del Regne Unit, fet que també té la seva lògica. En una entrevista amb Jordi Basté a RAC1, Alex Salmond va explicar que s’havia esperat “un segle sencer” fins que un primer ministre concedís un referèndum, i que Cameron ho va fer perquè estava convençut que el sí no passaria del 30%. Va dir: “Com els típics conservadors d’Eton, [Cameron] només està disposat a jugar quan té la victòria assegurada”. Posteriorment, May i Johnson no han acceptat el nou referèndum que vol el govern escocès. Els referèndums al Regne Unit són fruit de la discrecionalitat del primer ministre i no d’un dret reconegut al Parlament o als ciutadans escocesos.

Cameron ha aconseguit una unanimitat inèdita contra els dos referèndums: d'Owen Jones a Martin Wolf

Segons el 'Financial Times', Cameron també va assegurar a Obama i Merkel que el sí al Brexit tampoc passaria del 30%. Justament pels referèndums, Cameron ha aconseguit una unanimitat inèdita: Owen Jones, periodista de 'The Guardian' i orador convidat als mítings dels comuns, i Martin Wolf, cap d’economia del 'Financial Times' i veu de l’ortodòxia, han coincidit en qualificar-lo com “el pitjor primer ministre de la història” i han lamentat la divisió causada. Jones ha manifestat que “tant Escòcia com la Gran Bretanya estan amargament dividides i el catalitzador van ser els dos referèndums, el 2014 i el 2016” i que “un segon referèndum a Escòcia deixaria la societat encara més dividida”. Trudeau i Jean Chrétien (primer ministre durant el segon referèndum del Quebec) també han deixat vívids testimonis de la forta divisió produïda.

Però a més del Quebec i Escòcia hi ha altres precedents que els independentistes passen per alt. Vegem-ne alguns. El 2006, el Tribunal Suprem d’Alaska va dictaminar que "la secessió és clarament inconstitucional i per això un objecte impropi d'una iniciativa de consulta” que havia demanat un ciutadà. El 2013, la Casa Blanca d’Obama va respondre a una petició popular independentista a Texas que "la Constitució dels Estats Units no proporciona mecanismes per sortir de la Unió". El 2014, liderant una coalició escollida amb el 60,16% dels vots, la Lliga Nord va aprovar al Parlament del Vèneto una llei per organitzar un referèndum d'independència. El govern Renzi la va portar al Constitucional, que el va prohibir dient que la independència d'una regió no és possible (a diferència d'Espanya) ni mitjançant esmena constitucional. El 2016, el Constitucional alemany va prohibir un referèndum demanat per un petit partit polític de Baviera dient que "no hi ha lloc a la llei fonamental [la Constitució] per a les aspiracions d'independència dels lands". I Dinamarca prohibeix explícitament els referèndums a la seva Constitució en tota una sèrie de matèries com la monarquia i els impostos.

L’independentisme usa com a models els referèndums al Quebec i Escòcia, que de fet no han aportat cap solució, sinó divisió

A Antoni Bassas en aquest diari, l’exvicepresident Oriol Junqueras li va dir: “En les bones pràctiques de les democràcies occidentals no s’inclou el fet de prohibir als ciutadans que votin; de la mateixa manera que el Regne Unit no prohibeix als ciutadans escocesos que votin, ni el Canadà no prohibeix als ciutadans quebequesos que votin, l’estat espanyol no hauria de prohibir que els ciutadans de Catalunya votin”. Però, tal com va afirmar Lisée a TV3 i com es desprèn dels exemples citats, el cert és que només Cameron ha fet el que Oriol Junqueras presenta com a regla general, i segurament per això només el polític britànic apareix com a precedent al llibre de Carles Puigdemont.

L’independentisme usa com a models els referèndums al Quebec i Escòcia, que de fet no han aportat cap solució, sinó divisió, i que han generat importants reaccions del sistema polític i de la societat civil perquè no es repeteixin. Com va apuntar Lídia Heredia a l’entrevista esmentada, la veritable intenció del govern del Canadà amb la llei de claredat va ser evitar un tercer referèndum. Destacats líders d'opinió com el cap de política del mitjà progressista 'The Observer' proposen que el Regne Unit es doti d’una Constitució per impossibilitar la via Cameron.

De totes aquestes experiències, al PSC concloem que un referèndum sobre la independència és el pitjor remei per a una societat dividida com la nostra, i mentre uns volen un referèndum per trencar, els i les socialistes el volem per referendar un gran acord.