Contes per un Sant Jordi (in)quiet

No va dir que no

Quedarien dijous a la cua del forn i se saltarien la distància de seguretat. “Ens robarem un petó”, va proposar en Blai. L’Anna no va dir que no.

Es feien uns petons infinits, que no s’acabaven mai. Ho deien sense adonar-se que l’exageració semblava ironia. Anaven sempre amb presses, sempre amb l’alarma activada com un temporitzador. Els dimarts, així que entrava per la porta de casa d’ella, ell es treia la camisa perquè no s’arrugués i la deixava penjada a la butaqueta de la sala: algú que hagués observat la maniobra hauria rigut amb aquell anar al gra ridícul, de comèdia d’embolics.

Petons que no s’acabaven mai i petons, deien també, com si s’hagués d’acabar el món. “Potser perquè el desig és immens”, havia escrit en Blai. “O potser perquè el nostre món sí que s’acaba -havia reblat l’Anna-. Et recordo que està ferit de mort”.

Els primers dies de confinament el va trobar a faltar tant que el pit li cremava i no sabia si era l’enyor o el virus. Després s’hi va habituar. A no veure’l, a enviar-li com més va menys missatges, a desaprendre’n l’olor, a recloure’s, a acumular bosses de brossa per baixar-les només un cop per setmana, a dubtar que els carrers -i el bar dels divendres a dos quarts de dotze, un cafè curt i una aigua amb gas- haguessin existit alguna vegada.

“Ens saltarem la distància de seguretat”, va dir en Blai. L’Anna no va gosar dir que no ho veia clar. L’univers s’estava tenyint d’irrealitat, l’espaitemps es perdia en l’espaitemps i el seu nosaltres furtiu i contra rellotge no en quedava al marge. ¿Segur que s’estimaven tant? ¿Segur que hi havia sang i foc i llum i timbals? ¿Segur que s’haurien dedicat la vida sencera, en una altra vida per estrenar? ¿En una vida lliure dels entrebancs que els impedien xuclar-se més enllà dels dimarts de les nou a tres quarts d’onze? ¿Segur que valia la pena augmentar el risc de contagi a canvi d’un petó que, com tots, s’acabaria massa d’hora?

L’Anna no va dir que no, però va mig decidir que dijous sortiria de casa amb mascareta. Contra aquella mena d’amor.