Mandats i permisos
Hi ha un concepte cabdal en educació. Es tracta del binomi mandat i permís. Un mandat és una mena d’instrucció no verbal. No és una ordre donada, no és una cosa que diem. Un mandat és molt més subtil i és una creença que l’infant fa seva i que actuarà com una obligació al llarg de tota la seva vida. Aquesta creença obliga en una direcció determinada. Per exemple, “Haig de ser com el meu pare” o “Haig de ser graciós” o “Haig de ser valent” o “No puc ser artista perquè no em guanyaré prou bé la vida” o “Haig de continuar amb l’empresa familiar” o “No puc ser homosexual perquè és un escàndol”. Els mandats es van formant a base de petites frases i situacions, com una gota d’aigua que cau i no fa soroll, però que al cap dels anys ha deixat un gran forat.
Un permís és tot el contrari. És una llibertat que els pares donem als fills. Tampoc surt d’una instrucció determinada. És una forma de deixar fer, de donar espai a l’infant. Exemples de permisos són: “Pots opinar”, “Pots equivocar-te sempre que vulguis”, “Pots fer allò que t’ompli”, “Pots ser lliure sexualment”. Un nen educat amb un excés de mandats acaba per ser un nen castrat, limitat, insegur i indecís, amb problemes per entendre els seus desitjos i acceptar la seva voluntat. Per contra, un nen o nena només educat a base de permisos pot ser una persona sense empatia per l’altre, egoista o, fins i tot, maleducat, una petita bestiola.
Una bona educació és l’adequada combinació de permisos i mandats per obtenir una persona que respectarà normes i valors, però que, alhora, sabrà reconèixer i respectar els seus desitjos. Aquest equilibri entre mandats i permisos és molt difícil d’assolir i per això educar és tan complicat. Quanta disciplina exigir als nens i quanta indulgència permetre? Quantes normes imposar i quanta llibertat donar? Molts pares tenim sentiments contradictoris. Quan ens imposem ens preguntem: ¿no dec ser massa dur? I quan cedim ens preguntem: ¿no dec ser massa tou?
La resposta és només una: amor i respecte per l’infant. Pensar únicament en ell o ella perquè nosaltres mateixos portem una motxilla de mandats heretats que no convé traslladar als fills i permisos rebuts que ens han donat autonomia com a adults, i que són un regal per a ells.
