Impostos més alts o copagament?

Desconec la solució per salvar l'estat del benestar, però no serà apujar impostos

Ha de ser universal l'Estat del Benestar? / GETTY
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Comencem fent-nos preguntes fàcils i proposant respostes banals, i després ja mirarem sota la catifa. Per a què serveix pagar impostos? Doncs perquè d'aquesta manera es poden fer escoles, hospitals, etc. I qui els ha de pagar? Doncs tothom, en funció de la seva renda, progressivament: seria injust que una persona que guanya un milió d'euros l'any i una altra que només n'ingressa 10.000 paguessin un mateix percentatge de, per exemple, un 15 % del que tenen. Bé, suposo que amb aquest parell d'obvietats ja n'hi ha prou (repetir llocs comuns cansa). Si totes aquestes històries són tan òbvies i certes –i consti que podríem afegir dues dotzenes de preguntes i respostes semblants–, per què l'anomenat estat del benestar avui trontolla i demà, amb tota seguretat, ni tan sols serà viable? Heus aquí la pregunta que cal formular, si pot ser sense fer trampes a l'hora de respondre. El model suec, per exemple, va fer fallida als anys noranta, i avui ja no és la plàcida societat de Pippi Langstrump sinó un dels llocs d'Europa on l'extrema dreta avança més. Per tant, de fantasies, les justes.

Quin és el problema de fons, el que amaguem púdicament sota la catifa? Al meu modest entendre, el debat que es prova de bandejar sempre és el de la universalitat de l'estat del benestar, perquè es considera dogma de fe. En efecte, en un hospital públic, en un simple ambulatori, totes les persones són ateses gratuïtament, amb independència del seu nivell de renda. El mateix passa en un institut de batxillerat, etc. Aquesta pràctica és manifestament irracional, en la mesura que confon la necessitat d'oferir un mateix servei a tothom amb la realitat econòmica particular dels qui l'han de rebre, que no són de cap manera iguals. Per a un determinat nivell de renda, pagar 20 euros per una visita mèdica, posem per cas, no resultaria lesiu; per a un altre, pagar-ne 10 tampoc. Gràcies a això, altres persones no només no haurien de pagar res, sinó que podrien tornar en taxi a casa gratuïtament si fos necessari. Així doncs, ¿el mal anomenat "copagament" (tot és un copagament) és la solució? Per descomptat que no; però resulta, si més no, menys absurd que l'actual sistema incondicionalment universal. El principal perill d'un model d'aquest tipus seria la possible creació d'una mena de circuits invisibles que corregirien una part de les disfuncions actuals, sens dubte, però subratllarien amb nitidesa les diferències socials.

¿L'estat del benestar resulta imaginable amb la universalitat de prestacions d'avui?

El problema de fons, tanmateix, continua sent el que hem formulat abans: ¿l'estat del benestar resulta imaginable amb la universalitat de prestacions d'avui? En la propera dècada, entre el 2020 i el 2030, es jubilarà el gruix de la generació del baby boom. L'augment de la longevitat, a més, generarà un problema col·lectiu les dimensions del qual costen d'imaginar. Amb la mà al cor: ¿algú creu seriosament que això es podrà resoldre apujant els impostos? Com ho farem? ¿Posant l'IRPF al 60% i l'IVA al 70%, potser? És evident que aquesta no és la solució, i l'endeutament públic crònic tampoc (repetir certes conductes que les administracions duien a terme amb normalitat a començaments de la dècada del 2000 hauria de tenir ara conseqüències penals). Defensar el mateix que proposava la socialdemocràcia en plena reconstrucció de l'Europa posterior a la Segona Guerra Mundial és alguna cosa més que una estupidesa: també és una greu irresponsabilitat. Ambdós contextos no tenen absolutament res a veure, en cap sentit.

Desconec quina és la solució per salvar l'estat del benestar, però estic plenament convençut que, si més no en les circumstàncies actuals, no es pot basar en apujar els impostos, que és el que acabarà fent el futur govern PSOE-Podem. És una història més vella que l'anar a peu: s'elevaran els impostos per justificar l'increment d'una despesa pública que, en realitat, provindrà, altre cop, del sobreendeutament, no pas d'aquell puntet més o menys de l'IRPF o de l'IVA. I sant tornem-hi. Voldria reiterar que avui tot això hauria de tenir conseqüències penals, en la mesura que constitueix una normalització de les estafes piramidals en el si de l'administració. El copagament proporcional de béns i serveis tampoc no és la solució definitiva però, si més no, és més raonable i també més equitatiu. Al final, la festa la paga sempre la classe mitjana, no aquests senyors del barret de copa que s'encenen l'havà amb un bitllet de 500 euros, com vol fer veure l'esquerra quan apuja els impostos. El copagament de béns i serveis permet almenys visualitzar les coses en la seva cruesa, més enllà d'aquesta demagògia barateta dels mals rics i els bons pobres. Bon Nadal, amics.