Publicitat
Publicitat

Una altra lògica, una altra realitat

Per raons òbvies, he seguit amb molta atenció tot el que s'ha anat publicant sobre els resultats del 25-N. No crec pas haver estat l'únic, per descomptat. L'inesperat resultat d'aquests comicis ha fet que tothom hagi volat a l'hora de treure conclusions (especialment de caràcter numèric) que encaixessin amb les pròpies expectatives o, fins i tot, que les demostressin . No tindré en compte determinades errades que es van cometre la nit del recompte en alguns mitjans de comunicació, com ara el fet de no entendre què significa exactament l'expressió projecció estadística -que consti que l'exemple no és figurat-. Tots ens podem equivocar, inclòs un servidor de vostès. Aquest no és el problema. La qüestió de fons és l'existència d'una mena de lògica alternativa que, inexorablement, acaba conduint a la construcció d'una realitat inventada, d'una gran ficció. Quan algú calcula un percentatge o determina un coeficient de correlació pot acabar dient alguna barbaritat, però tard o d'hora se n'adonarà. Si algú, en canvi, considera que les regles bàsiques del raonament lògic són opinables o discutibles, aleshores clou qualsevol possibilitat d'intercanvi dialògic: esmicola la més bàsica de les regles del joc.

Els posaré un exemple d'això. Existeix una òbvia relació causal entre l'existència d'un determinat nombre de vots i l'assignació d'un determinat nombre de diputats per mitjà d'elements de correcció com la llei D'Hondt. Aquesta relació es tradueix, per dir-ho d'una forma entenedora, en el fet que si amb una participació com la del 25-N a un partit el votés només una persona, no obtindria representació, mentre que si li donessin suport dos milions de ciutadans, trauria molts diputats. Fins aquí, les coses són força clares, suposo. El gran salt lògic consisteix a preveure avui futurs resultats tot invertint o capgirant els termes d'aquesta relació, és a dir, considerant que és el nombre actual de diputats el que explicarà les opcions triades pels futurs participants en una consulta o referèndum. Aquest argument només és plausible plantejat a l'inrevés. No es tracta d'un matís primmirat, sinó d'una immensa errada perceptiva que fem anar amb naturalitat.

Un segon plantejament més o menys primari és aquell que només té en compte contraposicions duals, dicotomies irreductibles, blancs i negres. Els darrers dies he llegit dotzenes d'anàlisis on hi havia la filera dels partits "unionistes" i la dels "independentistes". És probable que els que fan aquestes estranyes sumes i restes -a les dels unionistes guanyen sempre els unionistes, i a les dels independentistes, els independentistes: quina casualitat!- no s'hagin llegit amb atenció el programa d'ICV, i desconeguin també l'heterogeneïtat ideològica dels votants del PSC o de CiU. Quan fa dos anys i mig em van encarregar l'anàlisi de l'apartat de política de l'European Values Study a Catalunya, el primer que em va cridar l'atenció fou la impossibilitat d'arribar seriosament a contraposicions d'aquest tipus, per no parlar de la vella dualitat dretes/esquerres. En tot cas, quan les coses s'aboquen pel broc gros, un sempre arriba a la conclusió que li vénen més de gust, esclar. La setmana passada, per exemple, es va fer molt popular una anàlisi que sumava els vots de SI... però no tenia en compte els escons perduts! Així doncs, ¿la victòria fou dels unionistes o dels independentistes? El dia que dues grans coalicions es presentin agrupades en aquests termes precisos, només aquell dia, ho sabrem amb exactitud. De moment, aquests jocs numèrics de pa sucat amb oli són els que ens van portar fa uns dies a un miratge desastrós.

En una futura consulta o referèndum el resultat serà per força dual, de sí o de no, però la manera com els electors arribaran a la seva decisió final no en tindrà res, de dual. Dit d'una altra manera: entre les llistes arbitràries i sempre autocomplaents que es fan aquests dies i el que pugui passar d'aquí un temps, no té per què haver-hi cap simetria. El problema no està relacionat amb les enquestes ni amb el processament dels seus resultats, que pot ser rigorosíssim, sinó amb un punts de partida que, en termes argumentals, són, en realitat, peticions de principi. Com que s'acosten temps interessants, suggereixo que ens deixem d'infantils sumes i restes i ens dediquem a activitats més pròpies del món adult, com ara provar d'entendre per què fallem com a país, però alhora destaquem positivament com a societat, tot just quan ens sentim observats. Hauríem de parlar amb algun psicoanalista, potser.