Carrillo, Vizcaíno Casas i jo

VAIG CONÈIXERel mateix dia Santiago Carrillo i Vizcaíno Casas. Fou en un plató de televisió, a Madrid. A mi m'entrevistaven per qüestions literàries; a ells per un programa sobre la guerra espanyola. Ara em fareu el favor de prestar-me una miqueta d'atenció: el programa el conduïa Sánchez Dragó, per a Canal 9, i es gravava a Madrid! Et pagaven els bitllets d'avió i els taxis i et convidaven a dinar (dels acomiadaments a TVV, els directius i càrrecs de confiança conservaran els seus llocs).

Dit això, anem al gra. Així que em van maquillar, una hostessa em va guiar a la sala dels canapès. Allí hi havia Vizcaíno Casas. Ens saludem (l'home no es va alçar) i tot seguit les preguntes:

Ell: Tu ets valencià, oi?

Jo: Sí.

Ell: Escrius en català, oi?

Jo: Sí.

Ell: Ja... Jo sóc Fernando i tu Ferran.

Jo: Exacte.

Torne a demanar atenció. La conversa, que ell menava en català oriental (em sembla que sa mare era de Barcelona), va derivar vers Santiago Carrillo: que "quin poca vergonya", que si "Paracuellos" i altres delicadeses similars. Em sentia incòmode, per bé que només escoltava. Llavors, la mateixa hostessa se l'endugué al plató i pocs minuts després va portar a la sala Santiago Carrillo. M'alce, encaixem, em convida a fumar. S'interessa per l'ofici d'escriure tot fent preguntes sobre el meu treball. L'ambient càlid em va donar la suficient confiança per dir-li allò que Vizcaíno Casas m'havia contat d'ell.

-En fin, hay gente para todos los gustos.

No digué res més. Indiferència, gest de sarcasme i un altre cigarret. La conversa va durar aproximadament mitja hora, amb aquella sensació que estàs raonant amb una persona que fa anys que parles amb ella.

CORRECTORS: els pronoms febles són la feblesa dels valencians.

NO ERA DIFÍCILencertar el resultat de la "cimera sobiranista" que celebraren ERC, SI, RCat i DC. Alguns partits independentistes són com alguns partits comunistes dels anys setanta i vuitanta: se n'ajunten tres i tot seguit fan una escissió per una coma en el programa. Després, tothom responsabilitza l'altre del fracàs. Hi ha una solució, però: gravar-los i penjar-los (la gravació) a internet. D'aquesta manera els interessats sabrien qui, amb generositat, està a favor de la causa o el que, si no té protagonisme, s'emporta la pilota a casa i s'acaba el partit.

XAVIER ROIG, en el seu article Toca aïllar-se, excepcionalment , deia: "Tindrem visites, articles i declaracions dels anomenats intel·lectuals . Jo els recomano ignorar-los, també. Per la simple raó que de veritables intel·lectuals, a Espanya, gairebé no n'hi ha". Bé, Vicente del Bosque no és un intel·lectual, però amb les seues declaracions ha manifestat ser més demòcrata, per posar un exemple a l'atzar, que Vargas Llosa.

Amb tot, el meu comentari, al fil del seu article, és un altre. Des de fa anys, bastants, vaig prendre la decisió de no veure, escoltar o llegir cap diari, emissora o canal de televisió que no fos del meu gust, per la manca d'objectivitat. M'emprenyaven. Notava fins i tot malestar físic. Quina necessitat tinc -reflexionava- que m'amarguen l'existència? Sempre hi ha la persona que t'ho comenta, però l'efecte no és el mateix. D'altra banda, al Twitter repiule mostres d'intel·lectuals o articulistes de caire espanyolista. M'ajuden a reafirmar-me en les meues conviccions. A fi de comptes, 140 caràcters no m'afecten el sucre o el colesterol (en qualsevol cas, excepcio-nalment).

TRASLLAT. Aquestes notes passaran a l' Ara Tu a partir del dia 21. Jo havia demanat l' Ara Criatures , però a la direcció li ha semblat més oportú la revista.