Misèria ètica

El pròxim tres de juliol es compliran set anys del quart accident de metro més greu en nombre de víctimes d'Europa. El més catastròfic des de l'any 1970: quaranta-tres morts i quaranta-set ferits de diversa gravetat, però zero responsables.

No hi hagut cap dimissió, ningú ha assumit cap responsabilitat política. Ni tan sols unes lacòniques o protocol·làries disculpes, ni un "No tornarà a passar". Tot continua igual des de l'accident. Tot. Els extractors de fum dels túnels de la Línia 1, la de l'accident, no funcionaven fa set anys i encara avui no funcionen.

Quaranta-tres morts no han servit per a solucionar les deficiències que té aquesta línia. La seua memòria no ha valgut ni tan sols per a això, per a fer més segura la línia. Els telèfons d'emergència estan a més de dos metres d'altura. Un servidor, que no és, ni de bon tros, Manute Bol, no hi arribaria, en cas d'haver pogut eixir viu d'aquell accident, per donar l'alarma. Tothom assenyala que fou causat per l'excés de velocitat, i tinc el convenciment que el mal estat de la via i el tren (en diuen el boogie ) formaren la tempesta perfecta.

No sóc un expert, ni em cal, però al conductor, mort en l'accident, mai se li va practicar una segona autòpsia. Immediatament el van incinerar. La seua germana, treballadora de base, va ser ascendida al departament de recursos humans (quina ironia més cruel). Reitere que no sóc un expert, però, segons algunes informacions, el tren primer va descarrilar i després va bolcar. Eixe és el pàlpit dels familiars de les víctimes, que set anys després, humiliades, vexades per Francisco Camps, mantenen activament una lluita ciutadana perquè continue viva la seua memòria i esclarir la veritat, que, en aquells anys de bombolles econòmiques de tota mena, fou una quimera.

Els familiars de les víctimes (ara són ells, les víctimes), a través de www.0responsables.com , han convocat una Comissió d'Investigació Ciutadana per posar blanc sobre negre un dels casos més greus d'immoralitat política que he conegut (i n'he conegut bastants). Només un mes després de l'accident s'havia substanciat la Comissió d'Investigació més breu que es recorda a les Corts: quatre dies i en ple mes d'agost.

Tots els dirigents de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, ajustant-se al guió dissenyat per una consultoria de comunicació, que va costar sis-cents mil euros, van mentir en seu parlamentària. Mireu el primer capítol en el web que vos he indicat abans. M'informen que, havent acabat, potser amb la intenció de celebrar-ho, anaren a dinar a un restaurant de la població de Picanya.

Em diuen que la pressió que exerciren les autoritats arribà a tal punt que alguns que testimoniaren a la Comissió d'Investigació van plorar en aquella martingala. Al mateix temps, l'actual president de les Corts i home fort de Paco Camps, Juan Cotino, va visitar casa per casa els familiars de les víctimes per oferir-los llocs de treball en empreses públiques a canvi del seu silenci (si no és així no s'explica tant d'altruisme sobtat), mirar cap a una altra banda i no remoure l'assumpte.

Set anys després, els familiars de les víctimes no s'han doblegat i continuen lluitant (el dia tres de cada mes es reuneixen a la plaça de la Mare de Déu). La memòria dels morts continua reclamant un tracte digne i passarà per damunt dels marmessors d'aquesta ignomínia. Els familiars busquen solidaritat per a que es conega, d'una vegada i per sempre, la veritat i es pose punt final al seu dolor, que no ve sols de la desaparició de pares, fills i germans, sinó de l'estratègia de la mentida i el menyspreu institucional per no molestar els que, en aquell moment i ara, manaven a la Generalitat.

Benet XVI, que just la setmana de l'accident visitava València, els va dedicar un record. Molt cristià, però potser hauria d'haver ajornat el viatge. Hauria estat un senyal inequívoc que quaranta-tres morts i quaranta-set ferits mereixien un gest a l'altura d'una tragèdia tan greu.