Normalitat en el front
Tot i les fotos a la premsa (la meua) i les imatges de TV3 (Alberto Fabra i el Congrés espanyol no m'han intervingut l'iPad), la manifestació extraoficial del Nou d'Octubre, celebrada a les sis de la vesprada a València, no fou multitudinària. Segons el meu parer, que intenta ser objectiu, diria que menys concorreguda que altres anys. Anem bé.
No faig broma. Anem molt bé. Just el mateix dia, l'edició valenciana d'El País publicava una enquesta d'intenció de vot que atorgava a Compromís més del doble de diputats dels actuals, també un augment d'Esquerra Unida, una baixada significativa del Partit Popular (perdria la majoria absoluta) i un resultat decebedor als socialistes, que si continua la tendència obtindrien menys vots que Compromís.
Temps era temps passava el contrari: gentada manifestant-se sense cap relació amb els escons; tan poca, que continuàvem extraparlamentaris. El fenomen Compromís és digne d'un estudi a fons. Des d'una mirada epidèrmica s'adverteix una fatiga dels electors respecte dels partits tradicionals, la maduresa política del Bloc, amb un Enric Morera bregat i impecable que es complementa amb l'aportació guerrero-mediàtica de Mònica Oltra –centre d'atacs de la dreta, molt neguitosa– i la munió de joves amb un futur incert que busquen noves vies d'esperança política.
Encara hauríem d'afegir un element nou a la societat valenciana: la inactivitat i la ineficàcia clamorosa de la Generalitat, amb un Alberto Fabra, dia sí l'altre també, reiterant la fidelitat a Madrid, per bé que Madrid no para de retallar (trenta-cinc per cent menys d'inversió en el pressupost de 2013); retallen tant –i aquí tenim la novetat– que fins i tot la cúpula empresarial li ha plantat cara. Es queixen de la nul·la reivindicació del govern alhora que palesen l'enveja (ignore si sana) que tenen dels seus col·legues catalans.
El mateix Nou d'Octubre, en un restaurant cèntric on vaig dinar atès que em quedava a la vora del cine que programava la darrera de Woody Allen (fluixeta, molt fluixeta), em vaig trobar a la porta amb Federico Félix, un dels empresaris que manen, i jo que li amolle: Ja era hora que vos rebel·lareu. Els catalans, em va replicar, els catalans sí que estan organitzats. Ahir, continuà, em van concedir una medalla els de Lo Rat Penat (Búnquer Barraqueta) i en el parlament de rigor els ho vaig dir: No hem de criticar els catalans. Hem de fer com ells, tots a l'una. Félix és allò que diuen del rei, campetxano. No té pèls a la llengua, expressiu i cridaner. Vaig recordar que el dia quatre d'octubre, ell i Vicente Boluda (l'ex de Florentino Pérez) declaraven a la premsa que havien d'unir forces amb Catalunya per assolir més finançament. Comença a veure's normalitat, al País Valencià.
Després d'empassar-me la pel·li fluixeta d'Allen (hauria d'haver vist Shangai, a la sala del costat, protagonitzada per John Cusack), em vaig allargar a fer una ullada a la manifestació, des d'un lloc discret. Ho faig gairebé cada any. És una ocasió excel·lent per saludar vells coneguts que veig de tard en tard; també per observar com s'escapa el temps tot tafanejant la calvície d'uns, la grisor dels cabells d'altres, el tipus de gent que s'hi congrega... Allí em teníeu, a la cantonada de la botiga de Nike, quan se m'acosta una amiga de la capital, de classe benestant (la classe benestant que encara és benestant), ben vestida i ornamentada amb un collar de perles Majòrica, anells i polseres visibles, maquillada i contenta amb la seua estelada. ¿T'ho pots creure?, em diu després del preceptiu pròleg de retrobament, algunes em miren com una pija infiltrada. Les coses canvien, però el pòsit del caspa dogma roman. Només el pòsit, però; en el front, s'albira la normalitat.
