Qui ho hauria dit, de Pilar Manjón?

L’altra gran sorpresa de la setmana ens l’ha donada Pilar Manjón. Ella ha estat un exemple de la dignitat de les víctimes, sap portar a l’esquena com ningú no ho havia fet abans el bolic de l’absurd global i la devastació personal. Ha ensenyat que les ferides de la víctima poden il·luminar el camí de la pau, tan obstaculitzat per la instrumentalització més infame del sofriment. Ens hem mirat en el seu exemple, segurs que aquest mirall ens retornaria la millor imatge de l’espècie. Per la seva boca hem pogut preguntar a Martínez-Pujalte, a Zaplana i als seus camarades “ ¿De qué se reían sus señorías? ”, en una sessió de la comissió parlamentària d’investigació dels atemptats de l’11-M. Quan algú, des de fora dels entramats partidistes, ens mostra la nostra pròpia força com ho va fer ella en aquella compareixença, li hem d’estar agraïts tota la vida. Novament, gràcies, senyora Pilar Manjón.

També gràcies a ella hem obtingut noves dimensions del mal: enviar-li per correu electrònic fotografies del cos destrossat del seu fill revela aspectes del mal extrets del mateix fondal humà d’on sorgiren els holocausts, el comerç d’esclaus, les massacres de Gaza o les formes més refinades de tortura. La seva figura, digna i irrefutable, mentre confortava una part de la societat també excitava els dimonis de les seves tenebres. L’extrema dreta espanyola l’abominava amb una crueltat ignominiosa: i és ben pertinent no oblidar mai que una bona part de l’odi de què fou destinatària provenia de l’emissora de la Conferència Episcopal Espanyola. Els bisbes espanyols foren insensibles a la dimensió religiosa dels fets -Pilar Manjón reencarnava la figura de l’ Stabat mater -. Just per aquesta complicitat criminal, pervertidora del missatge més humà del cristianisme, la jerarquia catòlica espanyola hauria de demanar perdó a la societat i infligir-se una penitència redemptora.

Per això i per moltes més raons ha causat tanta commoció l’exabrupte racista de Manjón: perquè el racisme també es nodreix de les misèries del fondal humà d’on sorgeixen els holocausts. És una de les infàmies que bateguen silenciosament en les nostres societats, a l’aguait en llodrigueres excavades davall de la correcció política amb què hem maquillat el nostre llenguatge. Sovint, de la manera més absurda, com, per exemple, quan evitem referir-nos explícitament a algú de raça negra i ho derivem de cap a la geografia dels seus orígens: aquest ciutadà negre no és negre, sinó subsaharià; una fórmula que conté el reconeixement implícit de la nostra consideració pejorativa de la persona d’aquest color. No en diem negre per no ofendre’l: la negritud, per tant, és una tara. Es tractaria, doncs, d’una expressió de racisme per omissió. La correcció política no és mai innocent.

Una altra cosa és quan Luis Aragonés agafa per banda José Antonio Reyes en un entrenament de la selecció espanyola de futbol i pretén motivar-lo amb la seva suposada superioritat respecte de Thierry Henry -una pura il·lusió de l’esperit, que en diria Pla-. Aragonés es refereix al jugador guadeloupeny com a “ ese negro ”, amb la clara intenció d’incrementar amb el color de la pell la seva inferioritat. Després volgué apaivagar l’efecte de l’ultratge emparant-se en la seva amistat amb Ben Barek -aquesta casta de no-racistes sempre tenen un amic negre.

Quan Pilar Manjón anomena Obama “el negro de la Casa Blanca ” -“Odio al negro de la Casa Blanca. [...] Quiero que la P de su mujer... ”-, es descobreix davant tothom com a portadora del virus del racisme -i del masclisme-, en una versió especialment maligna, ja que pot sobreviure en unes condicions que li són marcadament adverses: el racisme no harmonitza bé amb totes les virtuts que han aixecat Pilar Manjón com la imatge de la dignitat en un paisatge de vilesa.

És menester contextualitzar la sorprenent -i depriment- declaració de Manjón: escriu la seva piulada sota l’impacte de la brutalitat amb què l’Estat d’Israel s’acarnissa amb els palestins de Gaza i mata les criatures més innocents del planeta -s’hi refereix com a “ mis niños asesinados ”. La Casa Blanca no ha posat mai tots els mitjans a l’abast per emmotllar l’estat israelià en el respecte als drets humans. I ara tampoc. Però Manjón no emprà el blanc de la raça blanca com a insult a Bush. Segurament, la correcció política li havia fet creure que no tenia ni un mil·ligram de racisme en el seu cervell. Però no som europeus ni blancs impunement, si no hem arribat al fons més obscur de la nostra consciència.

Haurem de tornar a llegir Frantz Fanon.