Commoció i debat social
La setmana passada va naufragar un vaixell d’immigrants a la Mediterrània. Van parlar d’uns 600 desapareguts. No va ser notícia de portada. Aquest cap de setmana hi ha hagut un altre naufragi. Aquest cop calculen uns 700 desapareguts. Ara sí, la notícia sí que va ser portada i va reobrir el debat sobre el que està passant fa anys entre les costes de Líbia i d’Itàlia. I gràcies al fet que ara sí que n’han parlat hem sabut que aquest 2015 han mort unes 1.500 persones al mateix mar on ens banyem a l’estiu. I hem recordat que les guerres i la misèria provoquen desesperació i que les màfies se n’aprofiten. Benvinguts novament a la crua realitat. Però en aquestes situacions sempre tinc la sensació que ens utilitzen. Intento explicar-me.
Digui’m malpensat, però les coses mai no passen perquè sí. Un govern europeu fart d’afrontar sol un greu problema, una facció en guerra, un organisme internacional, les màfies o qui sigui provoca justament ara una situació límit perquè l’opinió pública se sensibilitzi i passi alguna cosa. Ei, i potser una cosa positiva, com ara desencallar la decisió que algú ha de prendre i gràcies a la qual a partir d’ara se salvaran moltes vides. I, sí, escolti, si és a fi de bé, fantàstic, però no per això deixo de tenir la sensació que m’utilitzen i que un cop aconseguit l’objectiu s’acabarà el debat fins a la pròxima vegada. Just al contrari del que passarà amb el cas de la ballesta, on em temo que un cas absolutament aïllat encetarà un debat desproporcionat, que durarà dies i que, a més, s’usarà electoralment. I vostè no sap com m’agradaria equivocar-me.
