El cas del marit d’Ada Colau
L’alternança partidista és la millor medicina per socialitzar tòpics que embruten de demagògia barata el debat polític. Aquí, si tens un parent contractat, has begut oli. Podríem omplir una xifra infinita de camions de la brossa plens d’acusacions gratuïtes de nepotisme. I sí, ja sé que vostè ara em dirà que aquí molta gent ha col·locat la dona, el cunyat, la tieta i el nebot (o els fills), i que molta altra ha aprofitat lligams de sang per fer negocis tan estranys com sospitosos. I té tota la raó. I, quan passa, cal tolerància zero, que en diuen ara. I cal tenir mecanismes de control per detectar i eradicar aquestes situacions. I tots tenim al cap els noms (i els cognoms) dels que ho han fet. Però també és cert que moltes dones, cunyats, tietes i nebots (i fills) han sigut acusats injustament de ser on són pel seu parentiu i ho han sigut només com a desgast polític del contrari. I li diré més, conec persones que han hagut d’abandonar una activitat laboral que els permetia guanyar-se la vida honradament exercint la seva professió només pel fet de tenir la parella o el pare dedicat a la política.
El que anomenarem cas del Marit i la seva gestió mediàtica hauria de servir per canviar certs usos i costums que només són cops baixos. ¿Amb això estic dient que el marit d’Ada Colau ha sigut col·locat a dit? No. Ni estic dient el contrari. No, el que dic és que no escampis el núvol de la sospita i evitaràs que un dia el núvol se t’instal·li just a sobre del cap i et caigui un xàfec a sobre (i sense paraigua). O tal faràs, tal trobaràs. I si no vols trobar, no facis.
