La salut del Procés

El Procés és com el Barça: passem de l’eufòria al drama, del “guanyarem el triplet” al “fem fora l’entrenador i el president”. I ara al Procés estem en el moment de l’“ai, ai, ai”. Per què?

En primer lloc, l’error del “tenim pressa”. Algú va començar a dir que la independència era com qui va a comprar el pa. I miri, no. Posem que al Parlament sumem, va, 80 diputats. Molt bé, i? Vull dir, proclamem la independència, perfecte. I l’endemà, què? Cal una majoria social àmplia que ara mateix no existeix i, en comptes d’anar a convèncer els que dubten, alguns s’han dedicat a hiperconvèncer els hiperconvençuts i a hiperventilar l’eufòria. Després ha passat el que era lògic, que el no, fins ara un esperit, ja té cos. I sí, hi han ajudat molt Madrit (concepte), la feina mediàtica i l’aparició de grups que haurien de començar a explicar d’on els surten les misses. Però qui creia que tot això no acabaria passant o bé vivia a can Disney o bé no sap de què va la cosa. I, pel mig, l’espectacle de la “llista unitària sí, llista unitària no, esta me la como yo”, també coneguda com a “partidisme, tacticisme i càlcul electoral per sobre de totes les coses”. Però la bona notícia per al sobiranisme és que la reacció de Madrit (novament concepte) ha fet que la classe mitjana que mou el país hagi fet el pas definitiu i que la desconnexió mental amb Espanya sigui irreversible. Sobretot perquè ho hi ha cap oferta (o via) mínimament presentable, ni del PP, ni tampoc de PSOE o de Podem.

Per tant, la recepta és tossudesa, paciència i anar sumant punts, perquè les lligues mai no es guanyen la desena jornada.