El càlcul polític del Tribunal Suprem

El Tribunal Suprem està fent política. Amb aparença d’estar administrant justícia, però fent política. Sap perfectament que no és l’òrgan competent per tractar en primera instància la conducta de l’expresident i dels altres querellats, perquè el Tribunal Suprem no pot ser el “jutge ordinari predeterminat per la llei” (article 24.2 de la Constitució) excepte en els supòsits expressament previstos en l’ordenament, i aquest no ho és. I no pot ser-ho perquè el Tribunal Suprem actua com a primera i única instància, de manera que es priva les persones a les quals es jutja del dret a la segona instància. Sap que està vulnerant dos drets fonamentals.

També sap que no hi ha delicte de rebel·lió. Quan una conducta és constitutiva del delicte de rebel·lió, els arguments sobren. Quan s’ha de gastar tantes pàgines per argumentar que “no és forassenyat” que es pugui considerar que es pot haver comès el delicte de rebel·lió, és que no n’hi ha. Per això no ho poden justificar davant els jutges europeus. Dins d’Espanya poden dir qualsevol cosa, perquè ningú els pot controlar. Però a fora és diferent. Per això estan tan molestos amb els jutges europeus. Els estan posant en evidència.

El Tribunal Suprem està fent un càlcul polític, en funció del qual va prenent les seves decisions jurídiques. Aquest càlcul l’ha portat a la conclusió que ha de ser extraordinàriament dur tant en la qualificació jurídica de les conductes de l’expresident i altres polítics nacionalistes com en l’adopció de mesures cautelars, que permetin afeblir al màxim la posició del nacionalisme en el tauler polític. La confirmació de la interlocutòria de processament per part de la sala d’apel·lacions de la sala segona del Tribunal Suprem dimecres, amb menció expressa en dues ocasions de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, és la millor confirmació del que estic dient. ¿Renunciaran a les seves actes els parlamentaris que són a la presó o es negaran a fer-ho? ¿Acceptaran la humiliació o renunciaran a la majoria parlamentària?

La finalitat és clara: com més durs siguem en aquest moment i com més aconseguim debilitar el nacionalisme, més tindrem la possibilitat de ser menys durs en el moment que hàgim de dictar sentència. De moment es tracta de mantenir intacte tot el potencial repressiu que existeix en l’ordenament. Després, ja hi haurà temps per veure com es modula l’ús d’aquest potencial repressiu, en el qual la intervenció del ministeri fiscal, com molt bé recorda la interlocutòria, és gairebé tan important com la del mateix tribunal.

El 155 judicial, que és el que es va lligar al 155 polític, l’endemà que el govern presidit per Mariano Rajoy apliqués les mesures aprovades pel Senat per destituir el Govern i dissoldre el Parlament, segueix viu. El 155 polític s’ha aixecat, però el 155 judicial segueix operatiu. Amb l’activació de les querelles per part del llavors fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, contra els membres del Govern i de la mesa del Parlament, ampliada posteriorment a altres dirigents nacionalistes, es va desplaçar el centre de gravetat de la política als tribunals.

I d’una manera irrecuperable. Ara és el Tribunal Suprem el que pot prendre decisions sense que els altres el condicionin, mentre que els altres sí que queden condicionats per les decisions que pren ell. En un assumpte de naturalesa política és l’òrgan constitucional que no està legitimat democràticament de manera directa el que porta la veu cantant. I com que l’assumpte és polític, el Tribunal Suprem fa política.

El que li preocupa al Tribunal Suprem és la sentència que haurà de dictar en el futur i no les interlocutòries que està dictant ara. En el moment de dictar sentència és quan se la juga. I el que està intentant és guanyar marge de maniobra per poder dictar la sentència de la manera en què ell quedi com més ben parat millor en un assumpte endimoniat. Aquesta perspectiva és l’única des de la qual es pot entendre el que està fent. Els magistrats saben que la seva sentència serà recorreguda davant el Tribunal Constitucional i eventualment davant del Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara no tenen control. Quan dictin sentència, sí.

El càlcul polític el carrega el diable. Em temo que el Tribunal Suprem està fent d’aprenent de bruixot i que està posant en marxa un procés que s’escaparà del seu control. El problema és que no és només el seu prestigi el que es pot veure afectat, sinó tot el procés d’integració de Catalunya a l’Estat.