Pèrdua de credibilitat

El partit de govern d'Espanya ha de ser reconegut com a tal també a Catalunya i al País Basc

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

En el moment inicial de la Transició es va debatre a l'interior de la UCD la conveniència d'arribar a un acord amb Jordi Pujol similar al que hi havia a la República Federal d'Alemanya entre la CDU i la CSU, de manera que la UCD no competiria a Catalunya amb el compromís que el partit català liderat per Jordi Pujol s'alinearia amb la UCD en la política espanyola. Aquesta possibilitat va acabar sent descartada perquè els dirigents de la UCD van considerar que, per ser un partit de govern d'Espanya amb credibilitat, s'havia de tenir presència pròpia com a partit a Catalunya. L'acord que es va assolir amb la UPN posteriorment en aquest sentit era possible per a Navarra, però no per a Catalunya, perquè Catalunya no és Navarra.

Un partit de govern d'Espanya necessita tenir presència a Catalunya, i també al País Basc, per tenir credibilitat com a partit de govern. No necessita competir com a partit de govern a Catalunya i al País Basc, però no pot no tenir representació en aquestes comunitats. Gairebé caldria dir que no pot no tenir representació en totes les províncies d'Espanya. Però, en tot cas, el que és segur és que no pot no ser a les dues 'nacionalitats indiscutibles' que s'integren a Espanya de manera diferenciada dels altres territoris.

Tant el CEO a l'enquesta feta pública la setmana passada com el CIS a l'enquesta publicada aquest dimarts apunten a la pràctica desaparició del PP a les dues 'nacionalitats'. Desaparició completa al País Basc i un sol escó a Barcelona.

És cert que les enquestes són enquestes i que cal donar-los el valor que tenen. Però aquestes dues l'únic que fan és accentuar la tendència que s'ha manifestat en les últimes eleccions generals i autonòmiques a les dues 'nacionalitats'. En les últimes eleccions catalanes, si la comunitat autònoma de Catalunya hagués tingut una barrera electoral del 5%, com la que té la Comunitat de Madrid, el PP hauria sigut un partit extraparlamentari. I el retrocés al País Basc també ha sigut extraordinari.

L'error de càlcul de Rajoy davant la reforma de l'Estatut ha conduït el PP a prop de la desaparició no tan sols a Catalunya, sinó també al País Basc

Des que el PP presidit per Mariano Rajoy va decidir interposar un recurs d'inconstitucionalitat contra la reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que va acompanyar amb la pressió sobre els magistrats del Tribunal Constitucional perquè el resolguessin de la manera com ho van fer i que va culminar amb la seva negativa, durant la legislatura 2011-2015 –en què tenia majoria absoluta al Congrés de Diputats–, a entrar en algun tipus de negociació per trobar un encaix de Catalunya a l'Estat, que fos acceptable tant per la primera com pel segon, es va quedar sense legitimitat per competir democràticament a Catalunya i de rebot al País Basc.

El partit de govern d'Espanya ha de ser reconegut com a tal també a Catalunya i al País Basc. Els ciutadans de les dues 'nacionalitats' han de reconèixer-li un mínim d''imparcialitat territorial' en la direcció de l'Estat. Si no és així, és impossible que elles puguin sentir-se que són d'alguna manera part d'aquest estat.

Fins al 2011 havia sigut així. El partit de govern de la dreta espanyola ha tingut ininterrompudament una presència, i no una presència marginal, sinó significativa, en aquestes dues 'nacionalitats'. Prou per simultàniament donar-li credibilitat com a partit de govern a Espanya i proporcionar-li influència en la governabilitat d'aquestes 'nacionalitats'. La legislatura 2011-2015 va ser l'última en què en va tenir. Des de llavors el PP ha iniciat una caiguda, que sembla que està arribant a la seva fi, perquè apunta a la desaparició del partit a les dues 'nacionalitats'.

L'error de càlcul de Mariano Rajoy quan va actuar davant la reforma de l'Estatut de la manera com ho va fer ha conduït el PP a prop de la desaparició no tan sols a Catalunya, sinó també al País Basc i, com conseqüència d'això, a la seva més que probable desintegració com a partit a tot Espanya. El que va suposar la 'rebel·lió andalusa' el 28 de febrer del 1980 per a la descomposició de la UCD és el que sembla que acabarà suposant per al PP la rebel·lió (no el delicte de rebel·lió, sinó la rebel·lió pacífica, però persistent) de Catalunya després de la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010.