El nou lideratge mundial de la Xina

La gran notícia econòmica de l’any ens ha agafat gairebé desprevinguts: la Xina ha passat al davant dels Estats Units i ha esdevingut l’economia més gran del món, segons el Fons Monetari Internacional. I, mentre el pes geopolític i el poder econòmic de la Xina creixen ràpidament, els EUA segueixen dilapidant el seu lideratge mundial a causa de la irrefrenable avarícia de les elits polítiques i econòmiques i del parany -creat pel mateix Washington- de la sempiterna guerra al Pròxim Orient.

Segons l’FMI, el 2014 el PIB de la Xina serà de 17,6 bilions de dòlars, una xifra que supera els 17,4 bilions de dòlars dels EUA. No cal dir que, com que la població xinesa més que quadruplica la nord-americana, el PIB per càpita, de 12.900 dòlars, encara no arriba a la quarta part dels 54.700 dòlars dels EUA, cosa que posa de manifest que els nord-americans tenen un nivell de vida molt més alt.

El creixement de la Xina és molt important, però també és un retorn al passat. Al cap i a la fi, des que es va convertir en un estat unificat, fa més de 2.000 anys, la Xina sempre ha sigut el país més poblat del món i, per tant, seria lògic que també fos l’economia més gran del món. I, en efecte, les dades de què disposem fan pensar que l’economia xinesa va ser la més gran (pel que fa a la paritat de poder adquisitiu) fins al 1889 aproximadament, moment en què la nord-americana la va eclipsar. Ara, 125 anys més tard, la classificació en el rànquing s’ha capgirat després de dècades de ràpid creixement econòmic a la Xina.

L’augment del poder econòmic ha arribat acompanyat d’una creixent influència geopolítica. Els dirigents xinesos són rebuts i afalagats a tot el món. Molts països europeus veuen en la Xina la clau per promoure el creixement intern. Els dirigents africans la consideren un nou aliat indispensable per al creixement dels seus països, sobretot pel que fa a infraestructures i desenvolupament econòmic.

Els estrategs econòmics i líders empresarials llatinoamericans tenen la vista posada en la Xina tant o fins i tot més que en els EUA. Sembla que la Xina i el Japó estan fent passos per millorar les seves relacions després d’un període de fortes tensions. Fins i tot Rússia ha virat fa poc cap a la Xina i ha reforçat la relació que hi té en molts aspectes, com ara l’energia i el transport. Igual que els EUA després de la Segona Guerra Mundial, la Xina està posant ara sobre la taula diners de debò -un munt de diners- per establir uns sòlids vincles econòmics i d’infraestructures amb els països d’arreu del món. Això impulsarà el creixement d’altres països, alhora que tot plegat consolidarà el lideratge econòmic i geopolític de la Xina al món.

El nombre d’iniciatives xineses és sorprenent. L’any passat la Xina va posar en marxa quatre grans projectes que previsiblement li donaran un paper molt més important en el comerç i les finances mundials. Pequín s’ha unit a Rússia, el Brasil, l’Índia i Sud-àfrica per crear el Nou Banc de Desenvolupament, que tindrà la seu a Xangai. Un nou Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures, amb seu a Pequín, contribuirà a finançar projectes d’infraestructures (carreteres, electricitat i ferrocarrils, entre d’altres) en tota la regió. El cinturó econòmic de la Nova Ruta de la Seda té com a finalitat connectar la Xina amb les economies de l’est, el sud i el centre de l’Àsia, i també amb Europa, a través d’una gran xarxa ferroviària, de carreteres, de subministrament d’energia, de fibra i altres. I la nova ruta marítima de la seda del segle XXI té l’objectiu d’impulsar el comerç per mar a l’est asiàtic i l’oceà Índic.

En total, durant la pròxima dècada aquestes iniciatives mouran centenars de milers de milions de dòlars en inversions, cosa que accelerarà el creixement dels països associats alhora que potenciarà la seva producció, comerç i vincles financers amb la Xina.

No hi ha cap garantia que tot això hagi de sortir bé o que pugui tirar endavant sense problemes. La Xina ha d’afrontar uns enormes desafiaments interns, com ara una desigualtat de rendes molt elevada que no para de créixer, una enorme contaminació atmosfèrica i hídrica, la necessitat d’avançar cap a una economia baixa en carboni i els mateixos riscos d’inestabilitat dels mercats financers que assetgen els EUA i Europa. I si la Xina esdevé massa agressiva amb els seus veïns -per exemple, si reivindica uns drets sobre explotacions de petroli submarí o sobre territoris en aigües en disputa-, provocarà una dràstica reacció diplomàtica. Ningú pot donar per fet que a la Xina (ni a qualsevol altre país del món, de fet) les coses li hagin d’anar de cara durant els pròxims anys.

De tota manera, crida l’atenció que, mentre que la Xina creix en el terreny econòmic i geopolític, sembla com si els EUA fessin tots els possibles per malbaratar els seus avantatges econòmics, tecnològics i geopolítics. El sistema polític nord-americà ha caigut víctima de la cobdícia d’unes elits adinerades amb uns objectius estrets de mires: rebaixar els impostos de societats i de la renda, multiplicar al màxim les seves enormes fortunes i posar traves a un lideratge constructiu dels Estats Units en el desenvolupament econòmic mundial. Menyspreen fins a tal punt l’ajuda exterior que han obert les portes a la Xina com a nou líder mundial en matèria de finançament del desenvolupament.

Pitjor encara: mentre la Xina exhibeix el seu poder geopolític, l’única política exterior que els EUA apliquen sistemàticament és la guerra incessant i infructuosa al Pròxim Orient. Washington consumeix interminablement els seus recursos i energia a Síria i a l’Iraq, com ja va fer temps enrere al Vietnam. La Xina, en canvi, ha evitat embrancar-se en desastres militars a l’exterior i ha posat l’accent en iniciatives econòmiques en què tothom hi surt guanyant.

El creixement econòmic de la Xina pot contribuir al benestar global si els seus líders potencien les inversions en infraestructures, energia neta, salut pública i altres prioritats internacionals. Tot i això, el món seria millor si els EUA també hi continuessin exercint un lideratge constructiu al costat de la Xina. L’anunci recent dels presidents Barack Obama i Xi Jinping sobre l’adopció d’acords bilaterals en matèria de canvi climàtic i energia neta són la millor mostra del que és possible. La perpètua guerra dels Estats Units al Pròxim Orient n’és la pitjor.

Copyright Project Syndicate