Por + amenaça = fracàs

Per utilitzar accents churchillians creïbles cal ser Churchill o assemblar-s'hi

Passejants amb mascareta a Barcelona. / PERE VIRGILI
JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

No soc metge, ni epidemiòleg, ni viròleg, ni res de tot això. Tanmateix, al llarg del darrer mig any hem vist molts distingits especialistes d'aquests àmbits girar el seu discurs 180 graus, o passar de la màxima exposició mediàtica a l'eclipsi. Hem vist fins i tot algun matemàtic pontificar sobre quin dia exacte caldria decretar un nou confinament general. Per tant, entenc que també un servidor té dret a opinar –i, si és el cas, a equivocar-se–, no pas sobre els aspectes científics de la pandèmia però sí sobre la gestió política, informativa i social de la crisi.

Després de la fi de l'estat d'alarma, de la reassumpció de competències per part de la Generalitat i dels rebrots de fa cinc o sis setmanes, l'administració catalana adoptà una actitud espantada i generadora de por. No era l'única possible. El doctor Benito Almirante, cap del servei de malalties infeccioses de la Vall d'Hebron, declarava el 18 de juliol en una entrevista amb Antoni Bassas aquí mateix: "Estem entrant en situació de pànic i, en realitat, la situació és infinitament millor que als mesos de març i abril". Afegia que "la malaltia no és tan greu", que "la gent més vulnerable està més protegida", que les taxes d'ocupació hospitalària no tenien res a veure amb les de la primavera, etcètera.

Les dades li van anar donant la raó, però la política informativa oficial semblà voler-les ignorar. Durant dies i dies, els Telenotícies de TV3 van obrir amb la xifra –certament preocupant– de nous infectats, sense explicar que, en part, l'increment numèric era degut a la realització de moltes més proves PCR, que molts casos eren absolutament asimptomàtics o lleus, que el nivell d'ocupació de les UCI havia passat, entre l'1 de juliol i l'1 d'agost, de 49 a 98 llits, i que el nombre de defuncions –sempre dramàtiques– imputables al covid era incomparablement més baix que a l'abril.

El canvi de to de l'última setmana em sembla inseparable de l'entrada en escena del nou secretari de Salut Pública, el doctor Josep Maria Argimon i Pallàs

Lluny d'explicar també aquests factors –potser per por que, si ho feia, la gent li perdés el respecte al virus i això fos can seixanta–, el govern català accentuà el discurs de la por, coronat pel president Torra en la seva impagable compareixença del 27 de juliol: parlà d'una "situació crítica", "a l'avantsala de la del març", deixà caure que no estava disposat a afrontar "7.000 morts" addicionals i presentà a la ciutadania una mena d'ultimàtum: o tothom es portava bé i les xifres milloraven en deu dies, o caldrien mesures molt més dràstiques. Molts ho van interpretar com l'anunci d'un confinament total la primera setmana d'agost, amb les consegüents angoixa de milions de persones, desesperació de desenes de milers d'emprenedors i fugida d'un bon nombre d'afortunats. Per acabar-ho de rematar, Quim Torra advertí solemnement que, si calia tancar de nou Catalunya, no li tremolaria la mà ni es deixaria doblegar per pressions. Llàstima que, per utilitzar accents churchillians creïbles, cal ser Churchill o, almenys, assemblar-s'hi una mica…

Després de tres o quatre setmanes de missatges alarmistes i amenaçadors sobre la situació sanitària a Catalunya, ¿algú es pot estranyar de la recomanació del primer ministre francès de no viatjar-hi, de la reacció de governs i agències de viatges europeus, de la caiguda de les reserves hoteleres…? Permetin-me afegir que la Generalitat no té la competència per decretar un confinament general; i que, fins i tot si la tingués o l'exercís per ella el govern central, el propòsit de recloure a casa cinc milions llargs de persones (compto els habitants de la regió metropolitana) en ple agost pertany a la categoria dels impossibles, perquè va en contra de la naturalesa humana i de la cultura social en un país mediterrani i durant el més fort de la canícula. ¿Quina necessitat hi havia, doncs, d'agitar espantalls impracticables?

És de justícia afegir que, al llarg de la darrera setmana, el discurs de l'administració catalana en relació al covid 19 ha experimentat una inflexió tan remarcable com positiva; un canvi de to que em sembla inseparable de l'entrada en escena del nou secretari de Salut Pública, el doctor Josep Maria Argimon i Pallàs.

El doctor Argimon ha llançat uns quants missatges senzills, clars i, per tant, tranquil·litzadors. Haurem de conviure amb el virus encara molts mesos, un any, potser més. Durant tot aquest temps, els rebrots són inevitables i cal acostumar-s'hi, sense frivolitat ni alarmisme. A pesar d'aquests rebrots, no podem entrar en una dinàmica de confinaments i desconfinaments successius en funció de certes oscil·lacions estadístiques, perquè això resultaria devastador –encara més devastador, subratllo– per a l'economia, la feina i la salut mental de set milions i mig de catalans. "Avui rebem pacients joves, amb poc risc d'ingressar en unitats de cures intensives", declarà dimecres passat el secretari de Salut Pública. És així des de finals de juny, però es veu que els alts responsables polítics no ens ho volien dir, no fos cas que ens relaxéssim.