20/05/2019

Sí que va de llibertat

3 min

Naturalment, l’estructura formada per la Junta Electoral Central, les Juntes Electorals Provincials i, dins de cada província, les Juntes Electorals de Zona o de partit judicial existeix des de fa més de quatre dècades. En aquest temps, i sense comptar l’actual cicle electoral, s’han celebrat tretze comicis generals, deu eleccions municipals, set europees, tres referèndums i moltes altres convocatòries d’àmbit territorial més petit.

Doncs bé, en tot aquest temps, les Juntes Electorals havien mantingut un perfil tècnic d’allò més discret, ben allunyat de qualsevol protagonisme polític. Quan el 2005 –vigent ja la llei de partits– el Partit Comunista de les Terres Basques competí pels escons del Parlament de Vitòria sense amagar les connexions amb l’esquerra abertzale, i malgrat les protestes del PP, la JEC no hi posà cap objecció (el PCTB seria il·legalitzat, però pel Tribunal Suprem i el 2008). Tot just si, el 2011, la JEC prohibí les manifestacions del moviment dels 'indignats' durant la jornada de reflexió prèvia als comicis municipals d’aquell 22 de maig, val a dir que sense ser gaire obeïda.

Tanmateix, enguany les coses han canviat. Tot fa pensar que la barreja de magistrats o jutges i professors de dret o altres juristes que formen aquests organismes s’han posat majoritàriament en mode '¡A por ellos!' –a imatge i semblança dels altres aparells de l’Estat– per contribuir a la croada contra el 'separatismo', amatents i sol·lícits als recursos que, en perfecta sintonia de moviments, els han anat presentant el PP, Ciutadans i algunes organitzacions o persones del pretès “unionisme social”.

Ja s’ha comentat a bastament el paperot finalment ridícul de la Junta Electoral Central intentant impedir amb insòlita malaptesa les candidatures europees del president Puigdemont i dels consellers Comín i Ponsatí. També és prou notòria la censura prèvia dels conceptes 'exili' o 'presos polítics' dictada contra TV3 i Catalunya Ràdio. I la setmana passada el president Torra va declarar davant del TSJ acusat de desobediència en la batalla de pancartes al balcó de la Generalitat, mentre cada dia de campanya les decisions de la JEC determinen quan i com poden o no intervenir els candidats exiliats o en presó preventiva.

Però el paper repressor de les Juntes Electorals, l’assumpció d’atribucions polítiques que desborden el seu paper històric, ha arribat més enllà, fins a territoris on, fa un any o dos, era inimaginable. Em refereixo, en concret, a la universitat; un món que conec prou bé, perquè fa quaranta-dos anys que hi treballo.

A l’Autònoma, en concret, les pintades, els murals, els pasquins i els cartells de caràcter polític han format part sempre del paisatge de Bellaterra; i no pocs professors han tingut a les parets dels seus despatxos expressions gràfiques de les seves inclinacions ideològiques. I tot això ha estat perfectament compatible amb les desenes de campanyes electorals que el país ha viscut des del 1977. Almenys mai cap Junta no hi havia formulat la més mínima objecció. Fins a aquesta primavera: abans que comencés la campanya de les generals del 28-A, la Junta Electoral de Zona de Sabadell notificà al rectorat de la UAB que havia rebut denúncies sobre la presència de “simbologia i de pintades partidistes” al campus, i requerí la seva eliminació.

Un cop desestimat el recurs davant la Junta Electoral Provincial, i sempre sota l’amenaça d’incórrer en un delicte de desobediència, les autoritats acadèmiques van procedir a esborrar les inscripcions i els dibuixos incriminats. Val a dir que, entre aquests, no en recordo cap que demanés el vot per a una candidatura concreta. Però, segons certs delators i determinats inquisidors, es veu que tenir dins del propi despatx un llaç groc o un cartell en record del company empresonat Oriol Junqueras viola la neutralitat de l’espai públic. I fins i tots aquests elements van ser retirats.

Resulta molt greu, en termes de qualitat democràtica, que organismes oficials com són les Juntes Electorals facin seguidisme del PP i Ciutadans i persegueixin també una imposada asèpsia dels espais públics, fins i tot dels universitaris i àdhuc d’aquells de caràcter personal. L’arrimadisme i el cayetanisme –disculpin-me els neologismes– estan bé per a les senyores i les sigles que els exploten; de l’administració electoral caldria esperar-ne una mica menys de biaix ideològic. Però ja es veu que esperaríem en va...

De tota manera, i a banda d’atemptar contra una llibertat d’expressió sense la qual no hi ha democràcia, el pitjor de les mesures imposades a l’Autònoma i que acabo de resumir és que són inútils. L’emblemàtic i històric mural de la Plaça Cívica que reivindicava “Independència, socialisme i feminisme” ja torna a lluir els seus colors, i les pintades, grafitis i cartells han reaparegut en pocs dies... Si vol fer efectiva la voluntat dels simpàtics denunciants unionistes, la Junta Electoral haurà de destinar permanentment a Bellaterra un parell de companyies de grisos. He escrit grisos? Ui, perdó, quin lapsus més inexplicable!

stats