La corrupció del PP valencià: els orígens

Al capítol 5 de 'La balena blanca', la novel·la que vaig publicar l’any 2007 en Edicions 62, Víctor Vidal i el president de la Generalitat Valenciana fumen sengles havans (Montecristos del número 3) al despatx del segon. El relat transcorre a principis de segle, fa gairebé tres lustres. Víctor Vidal és el conseller de Cultura, un home a qui li acaben de diagnosticar un càncer fatídic que permet posar un termini prou concret a la seua vida. La història està basada en un personatge real, a qui vaig conèixer personalment. El president, al seu torn, és òbviament Eduardo Zaplana, “un home d’una vivacitat un punt nerviosa, elàstic físicament i moralment, i amb una indubtable capacitat de treball”. La conversa transcorre sobre assumptes ordinaris del negociat de Vidal. Com que les eleccions són en girar la cantonada, el president adverteix cínicament al seu subordinat:

“Sóc conscient que estan mirant amb lupa els comptes de Ciegsa, però és normal que una empresa dedicada a construir centres escolars, amb el volum econòmic implicat, requerisca una gestió amb alguns artificis comptables”.

Disculpeu l’autocita. Vaig escriure aquest llibre fa més de deu anys i, curiosament, alguns dels arguments que s’hi usaven no han deixat d’estar d’actualitat fins que han esclatat enmig de tot com una gran carcassa pirotècnica. Ciegsa (Construccions i Infrastructures Educatives de la Generalitat Valenciana) és una empresa pública dedicada exclusivament a crear centres educatius. La setmana passada, en esclatar l’operació Taula a València, es va poder saber que, en els darrers anys, Ciegsa havia operat provocant sobrecostos del 36% en cada nova construcció. En total, 1.100 milions d’euros (quantes escoles i instituts es poden construir amb aquesta quantitat? Facen el càlcul: un institut de mida mitjana nou de trinca ara es fa amb sis milions d’euros ben tranquil·lament) que han anat a les butxaques del PP valencià, i ara viuen feliços a les illes Caiman i altres paradisos gens perduts (això sí que és un cel com cal, i no el de les 40 verges que prometen els imams als jihadistes més descervellats!).

Quan escrivia 'La balena blanca' vaig escoltar tota classe de rumors a l’entorn de la figura d’Eduardo Zaplana, el líder popular que havia arrabassat la Generalitat als socialistes. Recorde que una font molt ben informada m’assegurà que Zaplana disposava d’un assessor legal dedicat exclusivament a avisar el seu cap si en alguna de les seues operacions d’“enginyeria financera” hi havia perill penal. València era llavors —amb la Comunitat de Madrid— un laboratori de la dreta espanyola, i tot de taurons de dents emblanquinades, fills i fillols de les millors famílies, començaven a posar els fonaments d’una vastíssima xarxa de lladronici públic que ara acaba de ser desemmascarada.

L’operació Taula, desenvolupada per la policia la setmana passada a València, ha permès la imputació de pràcticament tot el grup municipal del Partit Popular a la ciutat de València, ha retornat Alfonso Rus (l’expresident de la Diputació gravat en l’acte de comptar els ja famosos “dos milions de peles”) a l’actualitat i ha posat totes les mirades en Rita Barberá. L’exalcaldessa de València, que viu tranquil·lament al Senat (¿heu sentit parlar de la “indissoluble tranquil·litat de la Nació Espanyola”? Ve en la Constitució), s’ha lliurat de ser portada davant d’un jutge pel seu aforament. De moment.

El periodista valencià Sergi Castillo, autor de 'Tierra de saqueo' (Cuadrilátero de Libros), ha calculat en 15.000 milions d’euros (¿això quants “milions de peles” són, Rus?) el volum saquejat a les arques públiques valencianes per la corrupció en els últims anys. Coincidint, òbviament, amb la majoria absoluta del PP al País Valencià...

'La balena blanca' no era un llibre sobre la corrupció al meu país. Era la novel·lització d’una història real, la d’un polític conservador enfrontat al tràngol més amarg de la seua vida, un tipus a la seua manera honest que havia après a nadar en una mar infestada d’esquals. Sense pretendre-ho, vaig enfrontar la dramàtica peripècia personal del meu Víctor Vidal amb un context on ja hi havia l’obscena metàstasi que ha acabat portant el pacient social a l’UCI. Deu o quinze anys després, les proves policials comencen a demostrar que el llarg imperi del PP valencià —definit com a “organització criminal” per la UDEF— va propiciar un sistema de robatori institucional de mida colossal. Són els mateixos tipus que van aplicar obedientment les polítiques d’austeritat ordenades per Angela Merkel que han tocat de mort la societat valenciana actual. Cal cap conclusió explícita?