Brexit, el camp de batalla

L'enfocament britànic del Brexit no era gaire intel·ligent. I s’ha demostrat impossible de gestionar

“La UE representa la burocratització de l’economia que impedeix aprofitar els avantatges del mercat i alenteix el creixement. Aquesta dificultat no compensa els avantatges de l’accés lliure a un mercat únic de 500 milions de consumidors de renda alta”. Ningú ho diu, però aquesta va ser la primera idea que, en formes diverses, va impulsar el Brexit...

Si aquest plantejament fos correcte, es tractaria de fer-lo compatible amb la llibertat de negociar acords comercials amb tercers països i aconseguir la independència respecte de la UE sense retard ni limitacions.

El convenciment que això era possible va portar el Regne Unit a invocar l’article 50 del Tractat sobre la UE i posar en marxa el període de dos anys previ a la sortida sense negociar abans els principis de les condicions en què havia de fer-se efectiva. La UE no li va deixar marge, però la seguretat de la pròpia fortalesa, la consciència que “els britànics hem optat per marxar” i la falsa percepció de la feblesa d'una UE formada per 27 estats que havien de posar-se d’acord necessàriament per negociar amb una sola veu, van portar a un escenari massa estret que va posar a prova la fortalesa britànica, més aparent que real, perquè el país estava dividit sobre la decisió.

Es posava voluntàriament límit temporal a una negociació no iniciada, amb la seguretat que s’aconseguiria l’acord en el temps estipulat. No era un enfocament gaire intel·ligent. I s’ha demostrat impossible de gestionar.

El document acordat entre el Regne Unit i la UE estableix que el primer queda dintre de la unió duanera per un temps no definit, que ha de seguir la política mediambiental de la UE...

“L’elecció és clara. Podem abandonar la UE sense cap acord. Podem trobar-nos que no hi hagi cap tipus de Brexit. O podem mostrar unitat i recolzar el millor acord possible. Jo trio donar a la ciutadania britànica el que es va prometre. Trio el que és millor per a l’interès nacional...”, ha dit May. I en el seu plantejament hi ha una antinòmia insuperable: si la negociació porta a acceptar part de les regles que es volen eliminar, si hi ha períodes intermedis, si la finalització d’aquests períodes no queden a la lliure decisió del govern britànic, ¿és segur que la sortida és la millor opció? Perquè, ¿no és el temor al buit que representa un futur desconegut el que condueix a aquestes cauteles? A més, el temor al futur no és compatible conceptualment amb la “bondat i excel·lència” que teòricament representa la sortida de la UE, i que ha estat en la base de la decisió presa.

El document acordat entre el Regne Unit i la UE estableix que el primer queda dintre de la unió duanera per un temps no definit, que ha de seguir la política mediambiental de la UE, que no aconsegueix la llibertat de regular la seva pròpia immigració, que el sector financer queda sota un “règim d’equivalència” que el fa tan extern al mercat comú com el dels EUA...

L’1 d’agost de 1914, en començar la guerra europea, el primer ministre del 'Reich' alemany Bethmann-Hollweg va dir: “Saltem al buit”. És aquesta mateixa por al futur, per la inseguretat que representa, el que ha empès el govern britànic a negociar un període intermedi que és indefinit en contingut i durada. Totes les circumstàncies descrites han desencadenat al Regne Unit una guerra política entre el partidaris d’acceptar el pacte de la primera ministra May amb la UE i els partidaris de refusar-lo, amb conseqüències encara desconegudes, perquè no hi ha pla B.

“Els terminis proposats per la primera ministra contenen errors molt rellevants. Si entra en vigor provocarà un efecte devastador en la confiança de la ciutadania en la democràcia”, va dir el ministre del Brexit, és a dir, l’encarregat de la negociació, Dominic Raab. I va dimitir. “No puc donar suport a l’acord perquè el règim proposat per Irlanda del Nord planteja una amenaça molt real per a la integritat del Regne Unit”, ha manifestat David Davis, predecessor de Raab, que també va dimitir per discrepàncies amb la política del govern.

En paraules de Jo Johnson, ministre dimissionari de Transports: “Se suposava que amb el Brexit recuperaríem el control. El que estem fent és cedir més. Se suposava que tindríem llibertat per tancar acords comercials. No ho podrem fer. Se suposava que seríem un tigre econòmic al costat d’Europa, i la realitat és que seguirem lligats de peus i mans a la UE”.

Sammy Wilson, diputat del DUP, partit dels unionistes irlandesos, ha declarat: “És un acord pobre, un mal acord que la primera ministra va dir que no acceptaria”. I el líder del Sinn Féin d’Irlanda del Nord: “S’acosta ràpidament el moment en què haurem de posar el poble irlandès davant la qüestió de la unitat de l’illa”. La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha descrit l'acord com “el pitjor dels dos mons”. S’obren dos problemes nous a Irlanda i Escòcia que poden tenir conseqüències greus. El ex primers ministres Tony Blair, John Major i Gordon Brown han demanat un nou referèndum. És l’acceptació explícita que el Brexit és, en qualsevol cas, una mala solució.

Si el govern de May no cau en les properes setmanes, l’acord haurà de ser ratificat pel Parlament. El resultat és incert, però la inestabilitat política generada ja és un fet

En aquestes circumstàncies, l’únic argument de la primera ministra per defensar el pacte assolit amb la UE és que l’alternativa no existeix.

Aquest diumenge, 25 de novembre, Theresa May es reunirà amb la resta de caps de govern de la UE per ratificar l’acord de sortida. Si el seu govern no cau en les properes setmanes, l’acord amb la UE haurà de ser ratificat, al seu torn, pel Parlament britànic. Els quatre partits d’Irlanda del Nord, l'SNP escocès, els laboristes i part dels conservadors hi votaran en contra. El resultat és incert, però la inestabilitat política generada ja és un fet.

És del tot indefensable que el govern de la democràcia més antiga del món hagi portat l’estat a un cul-de-sac on totes les solucions són dolentes. Més enllà d’abocar el país a la frustració, l’acritud de la batalla política deixarà ferides, perquè tant els convençuts del Brexit com els del 'remain' han estat incapaços de convèncer dels avantatges de la seva solució i explicar-ne els riscos. Si el resultat és tan incert i es parteix d’una bona posició com és l’actual, ¿per què s'ha de tirar endavant?