Trump com a exemple

El president dels Estats Units, Donald Trump / CONTACTO

La crisi sanitària ha deixat al descobert fallades importants de les democràcies occidentals. El problema ha sorgit en una època en què, a conseqüència de la crisi del 2008, les polítiques socials han tendit a una reducció de pressupost públic, que ha precaritzat el servei. La professionalitat i la dedicació del personal sanitari en les situacions extremes actuals han permès reduir parcialment aquest impacte. Sempre les persones per damunt de la política.

Amb un creixement superior al 2% del PIB als països desenvolupats, res feia preveure que l’economia entraria en una fase d’estancament i aturada. El problema, com molts deien, no era de creació de riquesa, sinó de repartiment de rendes, de desigualtat de pobres i rics. Vivíem sobre un terra de vidre que pensàvem tan sòlid i segur com l’acer. Només ha calgut que es declarés una pandèmia que no estàvem preparats per contenir perquè l’aparent solidesa de la nostra economia i del nostre entorn social entrés en crisi. S’ha demostrat, per la via dels fets, la precarietat i feblesa del nostre món, que presumíem sòlid i estable.

Una previsió recent feta per McKinsey i Oxford Economics defineix una caiguda en PIB el 2020 respecte al 2019, per efecte del coronavirus, del 10% a l’eurozona, en cas que el sistema de salut no recuperi la normalitat en tres mesos, i de la meitat en cas que torni a la normalitat en aquest curt espai de temps. Sense experiència històrica, però vista la profunditat de la crisi, no sembla que l’excepcionalitat es pugui resoldre en un trimestre. La recuperació, quan arribi, serà lenta. La por de la recaiguda, i les conseqüències socials i polítiques si es produís, farà extremadament prudents els governs per permetre el retorn ràpid a la normalitat. En definitiva, ens hem de preparar per a una recessió profunda i llarga... Alguns economistes pensen que la crisi pot arribar fins al 2023 per recuperar la situació del 2019, prèvia a la crisi. Es desconeixen pràcticament tots els mecanismes de transmissió de la malaltia, no disposem de mitjans fiables i ràpids de comprovació i es fa quasi impossible saber amb certesa quantes persones estan malaltes. Aquesta manca de coneixement, que només el temps resoldrà, és la causa que retardarà l’erradicació de la pandèmia.

Aquest novembre l'electorat nord-americà tindrà present el fracàs de Trump amb la pandèmia

Trump és el paradigma del líder polític irresponsable que ha governat sobre una economia en creixement, sense atur, amb visió a curt termini i sense el mínim respecte pel rigor de les idees i principis que, de manera irreflexiva, traslladava a la ciutadania amb innecessària freqüència. Les bases de la seva política s’han enfonsat sobtadament i s’ha posat de manifest que els aparents valors i encerts de la seva acció política estaven construïts sobre una ficció propera al no res i que ell aprofitava políticament, però era aliena a la seva acció política. Ha estat necessari que la crisi sanitària arribi amb tota la seva cruesa per fer evident el que la majoria dels ciutadans dels EUA no eren capaços de veure: la incapacitat d’una administració incompetent per resoldre els problemes de govern, tant socials com econòmics. En aquestes circumstàncies, que el president perdi les eleccions és de tota lògica, però cal que el sistema polític nord-americà sigui capaç de generar una alternativa creïble de la qual, més enllà de la ideologia, la ciutadania es pugui fiar. En definitiva, que sigui creïble com a solució dels problemes que ara patim.

Les eleccions nord-americanes les guanyarà el candidat que sigui capaç de transmetre la confiança que serà capaç de gestionar i, per tant, de resoldre els problemes que ara angoixen la ciutadania: en primer lloc, la crisi sanitària -la vida- i, en segon lloc, la crisi econòmica que en derivarà -el benestar de les famílies.

Aquestes circumstàncies s’han repetit al llarg de la història: la crisi econòmica del 1929, la crisi de Weimar el 1933... A vegades el resultat ha estat positiu perquè polítics moderats, com Roosevelt, han estat capaços de reconduir la situació i evitar caure en les solucions fàcils i primàries que la dreta presentava envoltada del glamur de la imatge. Si Lindbergh hagués guanyat les eleccions als EUA als anys 30 el món hauria entrat directament en el caos. Però a vegades la demagògia ha superat les forces de la moderació. Prometre un futur fals però positiu a partir d’una realitat dura i en aparença sense sortida. La conseqüència ha estat sempre un retrocés social i polític.

És improbable que això succeeixi a les eleccions nord-americanes del novembre, perquè les conseqüències d’una elecció equivocada són ara evidents. La diferència entre aquesta crisi i altres de socials i econòmiques és que la gestió errònia és visible, no es pot ocultar a la ciutadania, i les eleccions es produiran a l’estela d’aquesta circumstància, del fracàs palmari de l’administració Trump amb la pandèmia del coronavirus. Ara el temps no pot ser una eina d’oblit i engany... La realitat amb el seu pes s’imposarà a la ficció i la mentida. Fa anys que no passa.