LA PÀGINA BORDA

“Al loro, que no estamos tan mal”

Si els papers estiguessin canviats i aquí haguéssim viscut el que ha experimentat el Madrid als clàssics de l’última dècada al Bernabéu no hauríem donat l’abast de tants vots de censura que s’haurien impulsat. No hi ha ni un sol president del Barça dels últims quatre que no hagi expressat en públic o en privat que pagaria el que fos per tenir un ambient de contestació escassa com el que han vist amb enveja a Madrid. Esclar que aquest pensament el feien públic en els moments durs i, en canvi, callaven en el moment de celebrar títols. Dissabte el madridisme va fer com Neo i es va despertar conscient que ha viscut a la Matrix Florentiniana dels últims anys.

No hi ha dubte, el president del Madrid ha construït el seu oasi particular. ¿O algú havia sentit a parlar de la denúncia d’un grup de socis madridistes contra la reforma a mida dels estatuts que va impulsar l’omnipotent amo de la Llotja del Bernabéu? Els tentacles han contingut la crítica i la seva capacitat d’intimidació ha fagocitat alternatives. Des del poder ha construït una simulació, una arcàdia feliç que el madridisme li ha comprat fins dissabte. Repetir mil vegades per centenars d’altaveus que el Barça és una anomalia i que el Madrid segueix governant no implica fer-ho realitat. Una cosa semblant al que passa als que repeteixen fins a la sacietat que el procés sobiranista és un caprici del president Mas.

En canvi, aquí la massa social ha fiscalitzat el poder. Una mala temporada va provocar un vot de censura. La pèssima gestió d’un fitxatge ha acabat als tribunals i la pressió social ha provocat unes eleccions. El poder, sigui del color que sigui, no viu amb comoditat. És legítim que ho lamenti i que li generi malestar però mentre a Madrid un president s’ha dedicat a governar gastant-se fortunes en àlbums de cromos, aquí les diverses juntes directives han apostat pel mètode i han deixat la política esportiva en mans de professionals. I quan algú, dues temporades enrere, ha tingut la temptació d’actuar com Florentino per triar sense criteri un entrenador, el fracàs ha estat estrepitós. Per tant, tenir una massa social viva, crítica, un periodisme des de tots els angles i mecanismes de control no ens ha anat tan malament si ho comparem amb el naufragi del poder absolut que es va produir dissabte a Madrid.

P.S. A la Pàgina Borda de dimarts passat indicàvem, per error, que Bartomeu encara no havia guanyat cap clàssic a Madrid. Va guanyar 3-4 amb el Tata a la banqueta.