Com que vivim instal·lats en aquesta estranya llei del silenci i aquí van passant esdeveniments històrics però ningú diu res, haurem d’esperar que torni del Mundial per sentir els motius de l’adéu de Xavi en boca seva. Si compleix el full de ruta que ha pactat amb el club tindrà un comiat a l’estil Puyol. Es treu la samarreta blaugrana abans de penjar les botes i això en la institució del “Més que un club” costa d’empassar. Segurament sentirem arguments d’índole personal. Irrefutables. La necessitat d’un canvi d’etapa, deixar el pas lliure a les noves generacions, la condició física... El que necessitem sentir és que no ens enfrontem a una separació definitiva sinó que comença un parèntesi previ una versió Xavi 2.0.
Abans del 2008, Xavi i Puyol i els predecessors del seu perfil vivien a l’ombra dels cracs de torn que aterraven al Prat provinents de latituds llunyanes per redimir-nos de la suposada mediocritat de tot allò fet a casa. Curiosament va ser un triomf d’Espanya, l’Eurocopa 2008, el que va trencar la crosta de la tradició. Puyol, Iniesta però sobretot Xavi van tornar de Viena amb galons per fer quadrar els companys de vestidor amb l’autoritat dels campions d’Europa. Puyol ha sigut el dipositari del caràcter, Iniesta l’abanderat del talent d’alquímia de La Masia i Xavi l’entrenador al camp. El Mariscal de Terrassa ha exercit de director de l’orquestra més harmònica del futbol mundial. Si algú ha entès la complexitat del mecanisme és Xavi.
Hi ha pocs casos comparables. N’hi ha un que marca el camí. Raúl González Blanco va deixar el Madrid significant alguna cosa molt semblant al que per als culers suposa Xavi. Cert que ho va fer de manera més conflictiva. Ara ha vist món, s’ha format com a persona i com a professional. Expliquen que la seva visió del món ha adquirit una altra dimensió després del seu pas per Alemanya i per Qatar. I que el seu retorn és el que en termes gramscians definirien com una “idea imparable”. Raúl tornarà al Madrid per assumir responsabilitats que ara mateix ningú s’atreveix a pronunciar en els dominis de Florentino Pérez. Si Xavi es veu al mirall aquests dies, segur que li apareix en algun moment la imatge de Raúl.
Potser per això se’ns fa menys insuportable la idea que no el veurem més allà on ens agrada. El convenciment que tindrem un Xavi 2.0 en mode banqueta ens ajuda a carregar la tristor per no veure’l mai més allà on ens agrada. Per portar-ho ens diem una vegada i una altra que només és un Erasmus.
