Fins i tot els altaveus més oficialistes comencen a qüestionar la feina del director esportiu. La figura d’Andoni Zubizarreta i dels seus col·laboradors més directes (Narcís Julià i Albert Valentín) són les que estan més en qüestió en aquest estiu de decisions transcendents. Fa setmanes que Bartomeu anuncia canvis dràstics a tots els nivells del club, i personatges que han governat l’entitat amb mà de ferro des del seu despatx tenen les hores comptades. No és el cas ni de Zubizarreta ni dels seus col·laboradors més directes. El club ha comunicat que prescindeix del coordinador del futbol base, Albert Puig, a qui se li penja la llufa de la sanció de la FIFA. Que no els enganyin, Puig en pot tenir part de culpa però el moviment no és una revolució. No canvia res. El nucli dur de l’àrea esportiva es fa fort i aprofita l’avinentesa per desfer-se d’un dels membres que qüestionava internament l’estratègia que s’ha seguit.
Per què estan al centre del debat Zubizarreta, Julià i Valentín? Per la sensació més o menys estesa que han pujat a la superfície quatre anys d’inacció. Un cúmul de males decisions (o senzillament de no decisions) ens han portat al trist present. El director esportiu es presenta a si mateix com una mena de màrtir que paga la factura de no ser amable amb la premsa, però quan li convé s’encarrega de transmetre al seu cercle de confiança que les decisions estan preses i que no cal revolució. En canvi, ha evitat explicar als directius les línies mestres de la seva actuació en el mercat més important dels últims anys. És curiós, el poder del club està més preocupat per les filtracions de les reunions que per evitar que es repeteixin els errors del passat recent. No és cap secret que hi ha un grup reduït de directius que qüestionen obertament el director esportiu i demanen un control estricte de la seva feina. Estimular-lo, diuen, per garantir que la feina no quedi a mitges. Són tan vehements que el vicepresident Mestre va abandonar uns minuts l’última reunió emprenyat. I mentrestant ningú diu res dels directius que callen i assenteixen a l’hora del debat però tarden un nanosegon a estripar per telèfon al periodista de confiança. I són uns quants.
De tot aquest caos el que sembla clar és que Luis Enrique és l’escollit i Valverde el preferit impossible. La decisió és coherent. Un tècnic amb la seva personalitat no deixarà les decisions en mans de ningú més. Ni director esportiu, ni president. Vaja, com Guardiola.
