Són dies de tensió al club, amb un anar i venir d’advocats amunt i avall. El vicepresident econòmic, Javier Faus, tutela la defensa jurídica del Barça en el cas Neymar. El control de l’operació passa per les seves mans. Des de la tria de l’advocat que defensa al club fins a l’activació de l’estratègia. De fet, són les mateixes mans que van firmar alguns dels contractes que ara investiga el jutge Pablo Ruz. Potser per això, Faus ha sigut el dic de contenció contra l’adhesió del Barça al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. En l’última reunió de junta directiva es va acordar un moviment cosmètic i esquivar l’adhesió directa, però els dics de contenció van cedir dijous a la nit. La pressió dels socis culers que es van organitzar recollint firmes per forçar el debat a l’assemblea i també la pressió interna de pesos pesants del club van acabar amb la resistència.
Ben pensat, la junta ha perdut una oportunitat històrica de salvar els mobles al front judicial i alhora pujar a l’onada de la majoria d’aquest país a favor del dret a decidir. Amb un sol moviment. Era bastant evident que els activistes de Manifest Blaugrana aconseguirien les firmes necessàries per forçar la inclusió de l’adhesió al Pacte a l’assemblea. Ningú ho ha valorat, però deixar fer als socis organitzats, exhibir un club viu socialment en directe per Esport3 i Barça TV, permetre que el debat esclati a l’òrgan sobirà, rentar-se’n les mans i acceptar la voluntat majoritària dels compromissaris els hauria posat les coses més fàcils. D’aquesta manera, el vicepresident Faus, tan preocupat pel missatge que li arriba al jutge Ruz, podria explicar que el consell directiu s’hauria vist superat per l’impuls dels socis. I, al mateix temps, a casa podrien dir que han permès una consulta entre els compromissaris (una consulta!) i es podria exhibir que els socis del Barça sí que exerceixen el dret a decidir.
Ara, en canvi, l’estratègia de defensa del Barça té un problema si volia capitalitzar la neutralitat. En el cas que algú hagi tingut la gosadia de presentar-se davant els poders de l’Estat com la garantia que el Barça, la marca més important de Catalunya, es mantindrà al marge del que passa al carrer, ha quedat desautoritzat. Si de debò algú s’havia plantejat aquest objectiu, la realitat i la coherència històrica del club li han passat per sobre. Si realment estem en aquest escenari, algú ha quedat malament amb els uns, per no haver complert els objectius promesos, i amb els altres, per haver tardat massa a situar al Barça al lloc que li pertoca.
