TEATRE

La política de l'intermitent

Un article de l'admirat Juan Carlos Olivares, col·lega en aquestes qüestions de l'opinió teatral, ha aixecat certa polseguera en el petit món de l'escena catalana. Ras i curt, i mig de broma -només mig de broma-, Olivares venia a dir que al TNC hauria d'haver tancat l'anomenada Sala Gran, o dedicar-la a altres activitats, en lloc de clausurar la Sala Tallers. De fet, Olivares comença referint-se al desastre arquitectònic que és tot l'edifici del TNC, i sobretot aquesta Sala Gran sense ànima i sorda com una tàpia. En aquest punt té tota la raó, com també en té quan assenyala que a hores d'ara qualsevol idea pot complicar la vida a l'únic personatge positiu que hi ha al voltant del TNC. Em refereixo al relleu en la cúpula del teatre i a l'assumpció plena de la direcció artística per part de Xavier Albertí.

Dit això, i amb l'esperança que algú recordi la meva ja vella actitud crítica respecte a les polítiques del TNC, goso discrepar de la part seriosa de la proposta que fa l'amic Olivares. I hi discrepo perquè, en primer lloc, el problema de fons del TNC no és el seu edifici ni cap sala en concret: és la concepció mateixa de l'artefacte, que mai no ha fet del tot la funció que el seu nom proclama. Vull dir tant la concepció territorial com els òrgans de govern, la visió reduccionista que el TNC ha ofert de la nostra tradició dramàtica, les escasses i en tot cas gens operatives relacions amb el territori, la programació, els criteris dramatúrgics i de producció que hi ha darrere dels muntatges, la poca cura que s'ha tingut de la dicció i la prosòdia, la mínima presència del món clàssic, i un llarg etcètera que ara no és el moment de referir. Naturalment al llarg dels anys tot això ha evolucionat, i amb tota certesa s'hauria de parlar de períodes diferents que, tanmateix, només han fet variar els accents en un sentit o un altre. Poca cosa, al capdavall.

Potser per tot això, i en la situació crítica que vivim, els experiments més val que es facin a casa i amb graciosa , tal com en dèiem abans. Perquè posats a donar idees divertides no seria descartable del tot que es convertís la Sala Gran en un bingo gegantí, o bé passar directament a cremar tot l'edifici de l'ínclit Bofill i començar de cap i de nou, no des de les parets, sinó des d'un projecte nacional amb bases legals i concepció territorial (potser la mona de pasqua que és l'edifici del TNC ja era un projecte nacional, ai las…) que formés part d'un sistema general de les arts escèniques. En tot cas, ara mateix la cosa no està per triar cap solució divertida i aparentment radical i, per tant, a l'espera que un polític amb ganes de fonamentar seriosament el nostre món escènic sigui capaç de proposar el gran pacte a què em refereixo, d'abast territorial i amb totes les institucions implicades en les arts escèniques, de moment potser més val ser prudents i deixar que sigui Xavier Albertí qui proposi les solucions que més convinguin al seu projecte.

Dic això no pas amb l'esperit de portar la contrària a ningú, sinó per evitar que ara comenci la bogeria de tancar i obrir sales -del TNC o d'on sigui- sense que hi hagi al darrere una reflexió seriosa. No podem fer la política de l'intermitent: ara sí, ara no, ara sí, ara no… I no la podem fer perquè actualment costa omplir les sales de teatre, costa molt omplir qualsevol mena de sala, i la raó última d'aquesta situació ja he dit en altres ocasions que no únicament cal atribuir-la a l'increment de l'IVA, que certament és una mesura profundament estúpida.

Més enllà de les xifres

Potser el problema rau en una altra afirmació que fa l'amic Olivares en el seu article, en aquest cas amb relació als "èxits", i tot esmentant el dramaturg Jordi Casanovas. En fi, no entro ara en qüestions literàries ni escèniques, però potser l'Olivares no s'ha mirat bé els números. D'altra banda, el concepte d'èxit pel que fa com a mínim als teatres que funcionen amb diner públic, hauria de ser força més complex que no pas el fet d'omplir les sales al preu que fos. I, dient això, no estic dibuixant un futur de teatre elitista amb les sales buides, sinó ben el contrari. Estic dibuixant un futur de responsabilitats, de gestió del públic, de retorn social, d'indicadors que ens permetin conèixer el públic potencial, de formació i difusió, de programacions en repertori, de companyies, de complicitats i xarxes, d'equilibri territorial, de produccions amb projecció internacional…

Per tant, reitero el que ja he dit: cal repensar-ho tot, cal ser ambiciosos i dissenyar un projecte complet de tot el sistema escènic català, cal dotar-nos d'unes bases legals que encara no tenim, i alhora cal evitar de promoure decisions improvisades que, per espectaculars que semblin, de fet no ens resoldrien cap problema real. De moment, doncs, no instal·lem un bingo al TNC, no cremem l'edifici de Bofill, i em sembla que tampoc no convé tancar la Sala Gran. Esperem el projecte de Xavier Albertí i que de la seva idea de fons se'n derivi el que més convingui al país. Ell mateix ja va dir no fa gaire que el Teatre Nacional no és una qüestió de dues o tres sales, sinó de ciutadans.