Publicitat
Publicitat

La mirada de Gianluca Vialli

L’estrella del rival derrotat ara fa 25 anys a Wembley s’adona que allò va ser l’inici d’una cosa enorme

Que tots els mitjans de comunicació ens hàgim abocat a recordar un fet de fa 25 anys demostra la transcendència que va tenir. I acostumats a la bunquerització actual, deixa un punt de nostàlgia escoltar i llegir els protagonistes d’aquella màgica nit londinenca com expliquen amb tota naturalitat, i fins i tot amb sentit de l’humor, tot el que va envoltar Wembley 92. Des del que es reconeix cagat per la pressió -Josep Guardiola-, fins al que encara es maleeix per no haver marcat -Julio Salinas-, passant pel que no va poder jugar per sanció -Guillermo Amor- i arribant a l’heroi - Ronald Koeman-, que no va poder dormir de tanta felicitat.

El pas del temps ha reforçat els bons records i ha anat enterrant el context del moment. I és per això que ha sigut higiènic recordar que Johan Cruyff va salvar el càrrec d’entrenador un any abans gràcies a la victòria a la final de Copa contra el Madrid i que hauria acabat al carrer en cas que a Wembley també hagués sortit creu. Fins i tot ara que tenim cinc Copes d’Europa a les vitrines, és obligat valorar que el gol de Koeman va canviar la dinàmica perdedora del Barça -alguns culers encara porten Sevilla clavada- i, sobretot, que va salvar un projecte i un context que va fer florir tot el que hem gaudit des d’aleshores i fins avui.

En aquest context, de tot el que he sentit aquesta setmana em quedo amb la reflexió de Gianluca Vialli a Informe Robinson, en què reconeixia que la seva falta de punteria davant Zubizarreta havia sigut fatal per al seu equip però, alhora, s’alegrava de la victòria del Barça amb l’argument que una victòria del Sampdoria no hauria canviat la història del futbol mentre que la del Dream Team blaugrana va suposar una revolució. Compte amb això: no és que els culers tinguem un atac d’importància sinó que l’estrella del rival derrotat s’adona que allò de Wembley va ser l’inici d’una cosa enorme.

I ho va ser perquè de Johan Cruyff -l’autor de la idea genial- va néixer Josep Guardiola -que la va sublimar científicament-, però també perquè es va mantenir una estructura del futbol base sense la qual no hauríem gaudit dels Messi, Xavi, Iniesta, Messi, Busquets i companyia. No només els culers si no qualsevol que s’estimi el futbol com ho fa Vialli.

Per tot plegat, espero que el record emocionat d’aquesta setmana serveixi per a dues coses: perquè els herois de Wembley rebin el 10 de juny un homenatge a l’altura del que es mereixen i, sobretot, perquè ara que toca triar entrenador, el Barça no s’aparti de la idea que ha convertit els culers en privilegiats.

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT