Estadis Poäng
Des de l’inici d’aquest any, l’Olympique de Lió juga els seus partits a l’anomenat Parc OL o Stade des Lumières, un dels recintes concebuts per a l’Eurocopa, com el Pierre-Mauroy de Lilla, l’Allianz Riviera de Niça i el Matmut Atlantique de Bordeus. Tots ells, vistos des de la llunyania, presenten dissenys imponents, arriscats, amb la signatura de despatxos d’arquitectura de màxim prestigi. Qui segueixi per televisió els partits que s’hi celebrin, però, i en absència de referències sobre el club resident, no tindrà fàcil conèixer a primer cop d’ull des de quina ciutat s’efectua la transmissió. És simptomàtic que en les últimes edicions dels principals tornejos de seleccions s’ubiqui una tanca, a l’alçada de la línia divisòria del terreny de joc, que indica la ciutat seu del partit. Les noves construccions privilegien la funcionalitat, tant pel que fa als usos del recinte com a l’experiència de l’espectador, que ha de gaudir d’una bona visibilitat del camp i no tenir lluny els serveis que ofereix l’estadi. El preu a pagar, però, ha estat una certa homogeneïtzació que ha eliminat elements que permetien una fàcil identificació del recinte i la seva ràpida associació amb un club i una ciutat, amb excepcions com l’arc del nou Wembley.
Goodison Park conserva els seients de fusta però no les dues singulars mitges llunes, a les terrasses rere les porteries, que les envoltaven com dos petits amfiteatres. En arribar al camp de l’Arsenal, ja no ens rep una façana 'art déco'. Ningú reconeixeria Stamford Bridge si se li mostrés una imatge dels anys setanta, quan encara era un estadi d’atletisme reconvertit per al futbol. I prop de Sankt Jakob encara hi circulen trens, però ja no són visibles per cap dels aficionats que van a animar el Basilea. Per fortuna, a l’Artemio Franchi de Florència, la Torre Maratona continua presidint els partits i els tifosis s’ubiquen els ' parterri' que cobreixen l’antiga pista d’atletisme. A Craven Cottage, els futbolistes accedeixen al camp des del Pavilion que l’arquitecte Archibald Leitch va fer construir, el 1905, en no saber encaixar els vestidors sota cap de les tribunes. I si l’ambient de la Bombonera és tan excepcional al planeta és, en gran part, gràcies a les costerudes tres 'bandejas' erigides ja fa set dècades.
El nou Municipal de Braga, enfonsat en una pedrera i únicament amb graderies laterals que jeuen entre la roca gratada i un mirador de la ciutat, és una joia rara. La majoria dels recintes del segle XXI recorden els mobles suecs d’automuntatge: compleixen la seva missió i sovint amb escreix, però distorsionen la unicitat de la llar on fan servei i el que diu aquell espai de la gent que hi viu i de l’indret on es troba.
