Feina i vida...

L’important són els punts suspensius: què hi hauria afegit el lector?, personal?, familiar?, privada?, res? Habitualment donem per fet que l’enunciat -el que sigui-és obvi, quan és en l’enunciat on ens juguem la resposta.

Hi ha paons que confonen les plomes amb el compte de resultats o l’èxit professional. Gent que transforma la seva brillantor en les relacions laborals en barroeria en les personals, la seguretat executiva en pors existencials, i els assoliments professionals en una aclaparadora incapacitat per confrontar els seus problemes personals.

El desbordament i les tensions emocionals que genera la feina es projecten també fora d’aquesta, en l’àmbit de la vida privada. I això no és un problema exclusiu dels directius, sinó que impregna tota la nostra cultura del treball... cosa que negligim sota la pressió actual de convertir els desajustos socials en problemes personals. I, a sobre, sempre ens aguaita l’oportunitat de convertir-nos en carn d’autoajuda, paraula horrible que retrata que ja hem acceptat viure en un entorn del qual no podem esperar cap altra ajuda que la que ens donem a nosaltres mateixos.

És freqüent sentir confessions sobre l’absència de temps lliure i d’energia per sortir-se’n en la vida privada, o sobre el sentiment de culpabilitat davant d’una situació de desordre vital. Un bon nombre d’aquestes queixes, però, passen a emmagatzemar-se en el calaix de l’oblit. O es deixen per a més endavant. En aquest punt vivim, sense saber-ho, abduïts pel vers de Lope de Vega: “ Siempre mañana, y nunca mañanamos ”. I mentrestant, com s’explicava en el recent #arapensem, la malaltia esdevé una resposta cada cop més habitual del nostre organisme per defensar-se de certs ritmes laborals.

Avui estem obligats a repensar quina ha de ser la distribució del temps en la nostra vida, sense adjectius (siguem solters, casats o separats; amb fills o sense). Els mateixos canvis en l’estructura familiar, la redefinició de rols socials i domèstics, l’aparició de la dona com a individu de ple dret, l’accentuació d’una moral individual de l’autorealització són factors que obliguen a redissenyar estratègies de millora de cadascuna de les facetes fonamentals de la nostra vida. Davant de crisis emocionals cròniques hem de saber assumir hàbits de vida que ens procurin satisfacció en cadascuna de les nostres facetes socials i personals. Perquè... compte!: no només cal aprendre al llarg de la vida -com diu el tòpic-, sinó també a l’ample de la vida. No fos cas que l’aprenentatge reforcés la unidimensionalitat.

Molts professionals, portats per un excés de responsabilitat amb la seva empresa o per una superespecialització, han deixat de considerar la seva vida privada, simplement, com un espai vital. Han deixat de gaudir de la família, de l’oci, de l’esforç creatiu, del tracte afectiu amb els fills. I a la meitat de la seva vida descobreixen que han perdut alguna cosa essencial. La trajectòria professional, la feina, els companys, resulten de sobte insignificants en comparació amb el que han perdut. Intenten desesperadament fer marxa enrere, però molt sovint es troben amb adults o amb nens gairebé adults per als quals s’han convertit en estranys. Com es diu en la tradició zen, el temps i la marea no esperen ningú.

Hem de reordenar la distribució dels espais temporals de la nostra vida i reeducar la nostra actitud envers ells. Per això és un greu error si considerem aquesta qüestió com una cosa que només afecta les dones o que només tracta de l’educació dels fills. Si plantegem la qüestió com un problema de dones, no ho resoldrem ni tan sols per a les dones. També cal racionalitzar la jornada laboral per compatibilitzar-la amb altres prioritats: per vincular-nos a altres projectes, per relacionar-nos amb nosaltres mateixos o amb els altres, per expressar en altres àmbits la creativitat, per poder col·laborar cívicament amb la comunitat, per poder perdre el temps, per disposar d’espais per a la pau interior, etc.

No ens enganyem dient que aquest és un problema dels que tenen feina: les condicions de la no-feina són l’altra cara de la mateixa moneda, no una altra moneda. Si els ciutadans aspirem a convertir el nostre benestar en alguna cosa qualitativa hem de mentalitzar-nos per a la implantació de canvis també en les nostres empreses i en les nostres vides: no només cal regenerar la política. Estem obligats a reformular la participació de l’home i la dona en les tasques domèstiques i en les laborals. I estem obligats a crear espais per a altres tasques: forma part de l’autoengany creure que la partida només es juga en el binomi feina-família. En qualsevol cas, avui una dona ja no vol ser un electrodomèstic, ni un home una màquina de guanyar diners.

No tan sols són importants els punts suspensius que esmentava a l’inici, doncs, sinó també -i sobretot- la i.