CARA A CARA

Transparència o responsabilitat?

A la mateixa època que vam saber que a l'Ajuntament de Sabadell hi havia uns quants presumptes, sortia també el rànquing de transparència dels ajuntaments: resulta que el de Sabadell era el segon de Catalunya i dels primers d'Espanya. El que ens hem de preguntar és quina mena de transparència volem i per a què. Si hi hagués confiança en les institucions polítiques i els donéssim credibilitat, no reclamaríem tant la transparència perquè la consideraríem inclosa en les anteriors. I és que només amb transparència no hi haurà més transparència.

No cal dir que la informació associada a l'activitat de les institucions públiques ha d'estar disponible i ser de fàcil accés: això avui és possible i, llevat de raons de seguretat i privacitat, és inexcusable. Però també crec que una manera d'augmentar l'opacitat i la confusió és inundar de dades la gent. Hi ha una mena de populisme de la transparència que dóna per descomptat que eliminar barreres i fer les parets de vidre és donar-li al poble el que demana. Sovinteja un discurs sobre la transparència presoner d'una concepció ingènua de la veritat. Una legítima i justificada indignació ha desembocat en el "No ens representen, no ens diuen la veritat", i això no hi ha transparència que ho arregli, perquè el problema és la confiança i la credibilitat.

El problema no és la veritat. El problema és qui construeix una interpretació o explicació raonable i raonada basant-se en informació rellevant. S'ha dit que tot text fora de context esdevé un pretext. Podem substituir text per informació o dades . Per això, a falta de credibilitat i confiança en les institucions públiques, hi ha qui atorga més presumpció de veritat al seu timeline , o al seu mur de Facebook, o a qualsevol persona que tingui discurs... sempre que no tingui la responsabilitat de prendre cap decisió sobre els temes dels quals parla. Perquè sovint no volem saber més, sinó confirmar les nostres opinions i els nostres prejudicis: hi ha qui, quan parla de transparència, confon el que vol saber amb el que vol sentir.

Altrament dit: hem de saber que no ho podem saber tot. Ho podem en el sentit, alhora, d' haver de i de ser-ne capaços. Per això a mi em sembla molt bé que hi hagi reunions discretes entre polítics. Ho trobo una condició indispensable perquè facin bé la seva feina. Més aviat trobo que sobra soroll, fins al punt que potser afavoriria la transparència un acord que almenys un dia a la setmana no hi hagués cap declaració política, cosa que no nega que és exigible que les decisions s'expliquin de manera raonable, comprensible i amb un horitzó que els doni sentit. El que s'oposa a la mala política no és la no-política ni l'antipolítica, sinó la bona política. I la bona política sempre és la construcció d'un perquè i un per a què que tinguin sentit, i no un aplec de quès .

Esclar que la transparència és un valor a defensar! Però no en abstracte. És el resultat d'una deliberació sobre la responsabilitat: qui és responsable de què davant qui i per què. I aquest debat no es pot reduir a les institucions polítiques, sinó a tots els actors que actuen en l'espai públic: empreses, partits, sindicats, ONGs, mitjans de comunicació...

No necessitem una societat més transparent sinó una societat més responsable, perquè la transparència no és un absolut sinó una funció de la responsabilitat. I la responsabilitat afecta tothom: qui dóna informació, qui la demana i l'ús que se'n fa. No sempre qui demana més transparència és més transparent. I hi ha coses que no es poden saber precisament per responsabilitat de qui les sap.

La màxima transparència en les institucions polítiques, per tant, és indissociable de reformes substancials en les administracions públiques; de millores en el funcionament de les institucions de control; de més claredat no tan sols en les dades, sinó en els processos i els procediments.

Això requereix voluntat i compromís. Però avui hi ha un problema que no ajuda a resoldre els problemes, i que queda reflectit en un hashtag : #tenimpressa.