No parlem de populisme, parlem de democràcia

Com ho fem perquè la ciutadania torni a tenir poder de decidir? Aquesta és la qüestió

1. Noció. Fer-se sentir enmig de la sobresaturació de missatges i aconseguir situar paraules referencials en el debat públic porta sovint a donar carta de naturalesa a categories sense significació precisa, que no tenen altre principi de legitimació que la repetició. A força de dir-les milions de vegades, tothom les va fent seves i es converteixen en veritat. Un exemple és el populisme. Una etiqueta que cada dia es fa més elàstica i ja no explica cap realitat ni aporta cap coneixement, simplement és una noció ideològica, que no té altra significació que generar por i desqualificar l’adversari com a retrògrad i portador dels pitjors malsons. I això es fa al servei de l’infaust principi “No hi ha alternativa”, que guia la decadència dels nostres sistemes de governança. Deia Hans Magnus Enzensberger: “[«No hi ha alternativa»] és una injúria a la raó, perquè equival a una prohibició de pensar. No és un argument, és una capitulació”.

És cert que, apel·lant a Ernest Laclau, alguns s’han autoproclamat populistes, i han situat el poble com a subjecte d’emancipació en una societat reduïda –per una simplificació abusiva– a l’oposició elits/poble, oblidant les enormes contradiccions d’interessos en el si del poble. És cert també que des de l’esquerra hi ha banderes que s’han regalat massa fàcilment a la dreta, en matèria de nació, costums i hàbits que juguen un paper tan gran en la construcció de la servitud voluntària. Com pot ser que tants ciutadans de les classes populars votin partits de dretes aparentment en contra del seus interessos? El debat sobre el populisme només té sentit si serveix per plantejar qüestions útils.

Es diu sovint que tot plegat és la conseqüència del malestar generat per la crisi del 2008. Però la qüestió no és de conjuntura, és de fons

2. Ciutadania. Quin és l’objecte d’anàlisi d’una noció que pretén encabir de Donald Trump a Podem, del Brexit a Syriza, del Front Nacional als 'grillini', de Salvini a Mélenchon, de l’independentisme català a a l’Alternativa per a Alemanya, d’Orbán a Macron (encara que aquest últim, un cop arribat al poder, va ser absolt immediatament en complir el ritu iniciàtic d’homologació que imposa la Unió Europea: una reforma laboral dràstica)? És una simplificació ridícula que revela l’actitud defensiva d’uns règims que veuen tot el que es belluga com una amenaça. En el paquet hi ha coses tan diferents com una extrema dreta disposada a desmuntar el patrimoni moral i cultural de la democràcia liberal, però no l’econòmic; una esquerra anomenada antisistema que, com hem vist a Espanya, s’ha incorporat amb tota normalitat al sistema i ara contribueix a fer renéixer un pol socialdemòcrata; o moviments sobiranistes d’ampli espectre, com el cas català, que qüestionen l’estat però en absolut el sistema. Posar-hi a tot la mateixa etiqueta estalvia construir respostes polítiques precises, un exercici molt complicat per a uns partits institucionals molt gastats. I ja hem vist què passa quan no se’n surten: envien els homes de negre o les forces repressives de l’Estat.

Es diu sovint que tot plegat és la conseqüència del malestar generat per la crisi del 2008. Però la qüestió no és de conjuntura, és de fons. Quin és el paper de la ciutadania en la democràcia actual? Se’ns ha dit que el poble era sobirà, que la ciutadania tenia la darrera paraula. I hem vist com la democràcia representativa ha anat reduint el paper dels ciutadans. Un procés que es va culminar als anys 90 amb el triomf de la cultura de la indiferència. Quan la ciutadania es pren vacances els abusos de poder augmenten i es perd una de les principals raons de ser de la democràcia. Com ho fem perquè la ciutadania torni a tenir poder de decidir i fer-se sentir, més enllà de la periòdica expressió del seu vot en unes eleccions? Aquesta és la qüestió. I això no és populisme: és democràcia. I si parlem de democràcia no tots els fenòmens descrits són iguals: uns volen destruir-la, d'altres ampliar-la.