Publicitat
Publicitat

Utopies del poder

1 . OCULTACIÓ. Diu David Fernàndez, a propòsit de la detenció i mort de Juan Andrés Benítez al barri del Raval: "Si no hi hagués hagut els vídeos, quina versió dels fets ens haurien donat?" La frase ens porta al centre de la qüestió, per dos camins. Primer, afortunadament hi havia gent que va gravar el que estava passant. Tots sabem que avui dia gairebé tot es filma, perquè la curiositat humana i la pulsió generada per la possessió quasi universal de mòbils fan que sempre hi hagi algú a punt de prémer la icona càmera. Filmar com a acte polític. El ciutadà disposa d'un nou instrument que li permet actuar contra l'abús de poder. La imatge aporta al testimoni un complement d'aparent objectivitat. Naturalment, com tot instrument, pot servir per al millor i per al pitjor, per denunciar l'abús o per ser vigilat, per fer visible allò que es volia amagar o per violar la intimitat de les persones. Però en aquest cas és evident que el vídeo ha deixat sense efecte els intents dels vuit mossos implicats d'imposar una versió edulcorada dels fets i d'eliminar proves. El telèfon mòbil com a instrument de resistència de la ciutadania contra la utopia de la invisibilitat dels excessos.

Segon, efectivament, sense els vídeos tot hauria anat d'una altra manera. La seva difusió va situar la qüestió en un altre nivell: va posar a l'abast de totes les mirades uns fets que havien presenciat uns pocs. De cop es va passar de l'opacitat dels informes policials a la visualització dels fets, del llenguatge burocràtic a la força de la imatge, dels intents d'encobriment i relativització a la cruesa d'una situació inadmissible. I així, dia a dia, es feia més incomprensible la incapacitat de reacció del conseller Espadaler i dels màxims responsables del departament. Ha calgut que la jutge actués perquè des d'Interior es prengués l'elemental decisió de retirar els mossos del servei. Tots sabem que els consellers passen i la policia roman. Tots sabem que els responsables d'Interior depenen molt de la policia. Però el temor als uniformats és una mala manera de governar. Un conseller d'Interior té l'obligació de definir el marc i els límits del funcionament policial. I d'obrar perquè és compleixin. Un mes sense resoldre un cas amb tantes evidències denota que alguna cosa important falla a la conselleria. I amb els antecedents de negació i d'ocultació que s'han donat en altres casos, és legítim preguntar-se: de què ens hauríem assabentat sense els vídeos? El telèfon mòbil com un instrument que dóna poder de denúncia a la ciutadania. Compte, que aviat el posaran en el punt de mira.

2 . SEGURETAT. Tot per la seguretat. L'escàndol de l'espionatge massiu no sembla alterar els governants americans. Obama, el liberal, no ha donat cap senyal de rectificació, convençut que els ciutadans estan disposats a sacrificar fins i tot la seva intimitat per la seguretat. Estranya idea de seguretat la d'un país que cada any compta per desenes de milers els morts per armes de foc i es resisteix a prohibir-les. En el fons, creuen que la inseguretat es combat matant, tant en els afers privats com en els conflictes internacionals. Els drones , les guerres i la permissivitat amb les armes són manifestacions d'una mateixa cultura.

3 . REVOLUCIÓ. Diu el filòsof Peter Sloterdijk: "La ira, la còlera, la indignació han guanyat força. El problema és que ara no hi ha un banc mundial de la ira. Aquest paper el va jugar l'esquerra en el passat, però ara no és capaç d'assumir-lo". És a dir, la indignació existeix i s'expressa, però no troba transformació política. Slavoj Zizek ho diu d'una altra manera: "La utopia actual consisteix a imaginar que el món seguirà tal com és". Fins quan? La resposta de Zizek és una pregunta: "Com es revoluciona un ordre que ha fet de la revolució permanent el seu principi?"

PUBLICITAT
PUBLICITAT