Humanisme nòmada

Avui no hi ha cap govern que estigui interessat a promoure els sabers humanístics

Al seu breu assaig sobre la televisió, Pierre Bourdieu alertava sociòlegs i filòsofs del risc d’encasellar tots els fenòmens socials en dues grans il·lusions simètriques: la il·lusió de la novetat i la il·lusió de la continuïtat. Aquesta segueix sent una tendència de molts científics socials i humanistes a l’hora d’interpretar el món. O bé ens trobem davant d’un fenomen mai vist, d’una autèntica revolució; o bé el que passa és, en realitat, la manifestació contemporània d’un fet històric de llarga trajectòria i, per tant, res ens pot sorprendre i no hi ha res de nou per analitzar. Aquesta inclinació a dividir la realitat entre el “mai vist” i el “res de nou” no és només estèril, sinó que impedeix contemplar l’evolució de les societats com una llarga sedimentació, amb anades i vingudes, en què la història condiciona el present sense determinar-lo, i el progrés tècnic avança inexorablement mentre els referents polítics i morals milloren i retrocedeixen a parts iguals.

El debat recurrent sobre la crisi de les humanitats encaixaria de ple en aquest esquema. Mentre que, per a uns, l’actual desprestigi de les ciències humanes és un fenomen sense precedents, propi dels temps actuals, per a d’altres es remunta a la Grècia clàssica o la Il·lustració, on els grans filòsofs, aquells que ens haurien de seguir il·luminant en exclusivitat, ja avisaven del perill de caure en la temptació de l’èxit fàcil i la frivolitat.

L’humanisme clàssic no ha sabut donar resposta a les grans transformacions socials dels últims temps

És cert que avui no hi ha cap govern que estigui interessat a promoure els sabers humanístics, com també és cert que la utilitat i l’eficiència s’han imposat com a valors socials. La crisi de les institucions tradicionals del saber, el predomini del discurs científic o les baixes xifres de vendes de llibres d’assaig a casa nostra serien altres símptomes d’aquesta decadència. Una crisi que també podria ser desmentida, però, pel creixent interès per la filosofia i per la multiplicació d’espais de debat al carrer, a llibreries, ateneus, escoles o nous mitjans que s’estan convertint en veritables àgores, qüestionant categories preestablertes i obrint els límits del que és imaginable. Què hi ha, doncs, de realment nou en aquesta crisi?

El problema és que l’humanisme clàssic no ha sabut donar resposta a les grans transformacions socials dels últims temps. L’auge actual dels estudis de gènere o del postcolonialisme és la resposta crítica a formes de jerarquització entre humans contràries al principi d’igualtat defensat per la Il·lustració. Les humanitats també han de sentir-se interpel·lades pels efectes de la superioritat humana respecte d’altres espècies i pels avenços científics i tecnològics que estan ampliant els límits del que significa ser humà.

Per ser realment hereves de la cosmovisió que alimentava el primer humanisme, les noves humanitats han de perdre la por a obrir les seves portes, incorporar les aportacions del pensament de la perifèria i les minories i abordar sense complexos les conseqüències del progrés científic sobre la condició humana.