Una exhumació necessària però insuficient

Llocs com el Valle de los Caídos o la comissaria de la Via Laietana haurien de ser espais de memòria

Sembla que finalment les restes del dictador Franco seran retirades del Valle de los Caídos després d’un llarg periple amb episodis lamentables, com la negativa del jutge contenciós de Madrid de facilitar el procediment fins i tot quan ja comptava amb una decisió al respecte del Tribunal Suprem que necessàriament havia d’acatar.

Tot i celebrar que es produeixi l'exhumació del dictador, hem de recordar que a Espanya encara estem molt endarrerits en polítiques de memòria històrica. Som un país de memòria silenciada, on les víctimes d’una dictadura sagnant –o fins i tot els seus fills o nets– estan morint sense una reparació digna, amb algunes mesures que arriben amb comptagotes i que són del tot insuficients davant la massacre que va suposar la dictadura franquista.

La llei de memòria històrica es va aprovar l’any 2007, una fita important tot i que es pugui considerar insuficient en diversos aspectes. Però poc després els governs del PP la van deixar de finançar totalment, i no hi van dedicar ni un euro de pressupost des de l’any 2013, una estratègia per tornar inefectives les polítiques públiques amb discreció. Ara hem de celebrar, com dèiem, que el PSOE hagi impulsat l'exhumació del dictador, i també la voluntat política que demostrava la recuperació de la partida de memòria històrica en el projecte de pressupostos de 2019 dotada amb 15 milions d’euros, és a dir, més del doble de la xifra més alta que s’hi havia destinat els anys 2010 i 2011 –una altra de les mesures que es van deixar perdre amb la no aprovació de l’acord–. No obstant, si el partit socialista finalment arriba al govern, haurà d’impulsar altres polítiques concretes i decidides per superar el greuge històric que arrosseguem amb les víctimes del franquisme i amb la nostra democràcia.

Ja han passat més de quaranta anys i a Espanya les reclamacions de les entitats memorialistes encara no són escoltades

Degut a la irresponsable incapacitat per formar govern dels partits d’esquerres, la situació després de les properes eleccions generals pot significar un retrocés greu també en aquest àmbit. Últimament hem vist una creixent agressivitat del PP contra les polítiques de memòria, segurament fruit de la radicalització dels discursos polítics de la dreta que genera Vox. En són exemples la inclusió en l’acord de govern andalús de la substitució de la llei autonòmica de memòria històrica per una llei de concòrdia, els passos que ha fet el mateix govern per retrocedir en el finançament de les exhumacions de fosses, o les insòlites declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid preguntant-se si el proper pas després de l’exhumació de Franco seria la crema de parròquies.

Sense caure en arguments reduccionistes sobre la llei d’amnistia i la Transició, ja han passat més de quaranta anys i a Espanya les reclamacions de les entitats memorialistes encara no són escoltades. El moment més vergonyós dels intents per amagar la memòria del franquisme va ser la inhabilitació del jutge Garzón per haver intentat perseguir els crims de la dictadura. Avui, amb la querella argentina, hem d’agrair que sigui un altre país el que investigui, i esperem que condemni, aquelles atrocitats.

Però hi ha moltes altres qüestions pendents: un pla general per a l'exhumació de fosses suficientment finançat, la retirada de qualsevol reconeixement de l’Estat a torturadors com Billy el Niño, l'eliminació de la simbologia franquista que hi segueix havent en molts municipis o la restitució als seus legítims propietaris o a l’Estat dels béns injustament apropiats durant la dictadura.

D’altra banda, el Valle de los Caídos no serà més la tomba del dictador, però segueix sent un monument marcat per la història dels treballs forçats dels presoners del bàndol republicà, una tomba involuntària de molts represaliats que ara els jutjats estan permetent exhumar. L’única possibilitat per a un país que reconegui els crims de la dictadura i en repari les conseqüències per construir una democràcia sòlida és convertir el Valle en un espai de memòria, de la mateixa manera que ho haurien de ser centres de tortura com la comissaria de la Via Laietana de Barcelona.

Per tot això, avui celebrem que aviat veurem com la tomba de Franco es retira d’aquest espai d’homenatge, del menyspreu a la democràcia i la memòria dels represaliats que significa el Valle de los Caídos. Però esperem que aquest no sigui només un missatge de campanya o una medalla per penjar-se, sinó que signifiqui reprendre i impulsar les polítiques de memòria i reparació integrals tan llargament i legítimament reclamades per les entitats memorialistes i que han estat norma, i no excepció, en altres països amb dictadures menys brutals.