Clàudia Cedó fa doblet i s’endú el Torneig de Dramatúrgia
GironaVa venir de només tres vots, la final més ajustada dels cinc anys d’història del Torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta, però finalment l’autora emergent Clàudia Cedó va batre el pes pesant de la interpretació Ramon Madaula, que tot just aquest abril va debutar a la Sala Atrium com a dramaturg i director. Cedó havia guanyat el premi Butaca al millor text ahir feia una setmana per Tortugues, i aconseguia així el doblet de la dramatúrgia catalana gràcies a D.N.I., una comèdia romàntica amb final feliç. Eliminats pel camí han quedat dramaturgs com Gemma Brió, Estel Solé, Cristina Genebat, Sergi Pompermayer, Aleix Aguilà i Alberto Ramos, que no tindran el preuat guardó: un sopar a El Celler de Can Roca.
Els dos textos van quedar frec a frec potser perquè tocaven tecles pròximes: humor de la quotidianitat amb dosis d’absurditat humana. El de Clàudia Cedó transitava pels conflictes de parella i va comptar amb dos aliats amb gran vis còmica, els actors Pol López i Laura Aubert -com cada any, només van assajar tres hores abans de començar la funció a la Sala La Planeta-. La topada de la protagonista amb un home exactament igual que el seu xicot dóna peu a l’autora a jugar amb l’efecte Homeland -¿qui diu la veritat?- tot i que aviat es revela el quid de la qüestió: la renovació del DNI ha fet explotar la personalitat del noi, reprimida per agradar a una nòvia al·lèrgica als canvis.
Ramon Madaula, en canvi, havia escrit un text més incisiu que, gens innocentment, es refereix a la situació política actual: L’electe. Resulta que al president de la Generalitat li apareix un tic nerviós quan assaja el discurs d’investidura. Demana que per patriotisme li administrin un fàrmac per evitar-ho, però un psiquiatre li farà recordar la seva infantesa. En aquest flash-back el candidat -un extraordinari Jordi Boixaderas- revelarà en veu alta el que ell ja sap: que és un frau, que només ha sortit escollit per la mediocritat de la resta i que s’ha aprofitat de la increïble capacitat d’il·lusionar-se de la gent per satisfer les seves ànsies de glòria. Ehem, ehem.
Dos textos que, per cert, podrien ser l’embrió d’obres més llargues, com va passar amb El crèdit i Smiley. Ara bé, un any més, qui es va ficar el públic a la butxaca va ser la presentadora, Cristina Clemente (experdedora del torneig convertida en actriu), que aconsegueix tal clima que el públic fins i tot duia tàpers amb sopar per compartir.
