ARTS ESCÈNIQUES

Una obra petita com una nou i gegant com un planeta

‘Pluja’ acosta Guillem Albà i Clara Peya al públic de la Beckett

A fora del teatre hi seguiran passant coses -meravelles i desgràcies-, però Guillem Albà convida els setanta espectadors que envolten l’escena a desconnectar del món i a deixar-se amarar de Pluja. El públic que s’enxova a les grades de fusta -“Si noteu que us toca algú, no patiu: són humans”, bromeja Albà- veurà l’espectacle a pocs mestres dels protagonistes, la pianista Clara Peya i el clown Guillem Albà. Fa tres anys que van decidir unir els seus universos. El resultat és un muntatge de 45 minuts que mescla música i gest (titelles, clown, teatre d’objectes) i que ofereix un viatge emocional i emocionant sobre la vulnerabilitat i la necessitat d’acompanyar-nos els uns als altres. Pluja es va estrenar fa dos anys al Temporada Alta i, després de passar per desenes de places, fins i tot per Llatinoamèrica de la mà del festival gironí, dijous va encetar quatre setmanes de funcions a la Sala Beckett. Per cert, que el teatre del Poblenou ha obert un servei de guarderia per a infants de 3 a 12 anys els diumenges a la tarda.

La proximitat és la meitat de l’espectacle. “Es genera un contacte amb el públic molt fort i molt profund. Estar tan a prop és exposar-te molt, és despullar-te del tot -afirma Clara Peya-. Crec que estem en un moment en què és important i necessari”. Corresponent al seu atreviment, l’espectador també es deixa anar: “El públic té una predisposició diferent, i se sent més petit, perquè té gent a prop, es toquen, es veuen, ens senten respirar i els mirem als ulls”, afegeix Albà. L’altra meitat de Pluja és el tema, la sensació de petitesa, que ataquen de bon principi quan juguen amb una nou. “Tot pot ser petit com una nou o gegant com un planeta, depèn de si ho mires amb microscopi o amb telescopi”, diu Albà en escena.

La revolució de les emocions

L’admiració mútua i la complicitat entre els dos artistes, que amb els anys ha anat creixent, és un pòsit que es nota i dona sentit al muntatge, que passa per moments més tendres, d’altres més divertits (fins i tot canten). “Ens hem plantejat per què creem, què vol dir crear i quina responsabilitat tenim. Penso que hem de ser conscients del privilegi que és dedicar-te al que t’agrada i com és de difícil, i ho hem de tenir present a l’hora de crear per decidir què volem mostrar. Hi ha molts problemes del primer món que no m’interessa veure en escena. Jo crec que la revolució de les emocions, així com qualsevol cosa política, que és el que faig per altres bandes, és supernecessària”, diu Clara Peya. “Per a mi això ha de servir per estovar la duresa -diu Guillem Albà tocant-se el pit- i aturar la part racional, és com fer un massatge perquè surtis més tou”.

Albà i Peya comparteixen una mateixa energia a Pluja, malgrat que els seus projectes personals es mouen per llocs molt diferents. Albà segueix omplint grans recintes amb l’esclatant Marabunta i està a prop d’estrenar a Llatinoamèrica, de nou amb el Temporada Alta, Calma!, un solo sense text i sense escenografia pensat per viatjar. Peya ha publicat un disc el 2018 ( Estómac ) i està creant Suite Toc núm 6 amb la seva companyia, Les Impuxibles, que estrenaran al març com a residents a la Sala Beckett, i amb qui reposarà Aüc al gener al Lliure.