La història del Dabo, el sagristà musulmà

Quan ens trobem amb un cas concret com el del Dabo entenem millor certs problemes

"Dabo, necessito que m'obris la porta del claustre"; "Dabo, podràs quedar-te una estona més perquè me n'haig d'anar...?"; "Dabo, han deixat tota bruta l'entrada..."; "Dabo, Dabo, Dabo"...

I, sempre amb un somriure d'orella a orella, el Dabo, l'africà que des de fa uns mesos fa de voluntari com a sagristà a l'Hospital de Campanya de Santa Anna, està a punt per servir, estimar, donar el seu temps i la seva vida en un lloc de treball que està ben lluny de la seva experiència d'abans. Ell és musulmà i fa poc precisament va començar el Ramadà, sense que el dejuni li fos un impediment per continuar somrient en cada trucada, en cada petició o en cada reclam d'ajuda. Quan algú li pregunta com és que fa de sagristà en una església catòlica, ell, que és musulmà, li respon: "Només hi ha un Déu de tots... i m'agrada treballar a casa seva".

La gran il·lusió del Dabo, com la de tants immigrants, és poder portar aquí el seu fill, al qual havia deixat de nadó al seu país per poder-li oferir una vida millor, i ara només espera el moment d'abraçar-lo, com qualsevol pare.

Aquesta és una de les seves esperes. Des que va arribar en pastera i va patir les angoixes dels primers contactes amb la realitat d'una nova terra que imaginava plena de felicitat, ha viscut moltes esperes...

Va ser acollit a Benallar, una obra social de la qual ha rebut molt i a la qual també ha donat tot el que ha pogut amb la seva bonhomia, capacitat de servei i honradesa, esperant aprendre la llengua, esperant aconseguir una feina i sobretot esperant els anys necessaris per aconseguir els sempre anhelats "papers" que el poguessin convertir en una persona "legal".

És curiós que una parròquia de l’Església, criticada per les seves “riqueses”, no tingui solvència per pagar a un sagristà

Des de fa un any s'ha fet gairebé imprescindible a l'Hospital de Campanya de Santa Anna. Des del començament es va oferir com a voluntari en el seu temp lliure, fins que es va a dedicar a aprendre l'ofici de sagristà –tan estrany per la seva formació– quan l'anterior es va jubilar.

Amb l’alegria de veure més a prop la seva meta, va signar fa uns mesos el contracte que el rector de la parròquia li feia per començar ja oficialment la seva tasca i continuar la que feia com a voluntari, i com a requisit necessari per aconseguir la tan desitjada legalització a casa nostra de la seva situació jurídica.

La desil·lusió, l'angoixa, la tristesa que ha tingut fa uns dies ha estat proporcional al seu desig frustrat i a l'esperança acumulada durant els mesos i els anys d’espera. La denegació va arribar amb una carta oficial del departament d'Estrangeria, que al·legava “manca de solvència en la part contractant per complir amb els drets del treballador”.

És curiós que una parròquia de l’Església, que tan sovint és criticada per les seves “riqueses”, ara no tingui solvència per pagar mensualment un sagristà... Hom es pregunta com és que sí que ha pogut tenir solvència, en canvi, durant els molts anys que ha estat pagant fidelment al sagristà anterior, que acaba de jubilar-se per la seva edat. Si no és, esclar, perquè no tenia problemes de nacionalitat, ni havia arribat en pastera cercant una vida millor per a ell i els seus fills...

Hi ha excuses que costen molt d’empassar.

És un cas, un cas concret dels molts que pateixen dia rere dia un gran nombre d'immigrants que, com tants i tants de nosaltres en altres temps, van deixar el seu país, amb l’angoixa de trobar un lloc desconegut lluny de les seves arrels i lluitar només per viure més que per sobreviure. Jo sé que les estadístiques són importants per a discursos o per a denúncies, però quan ens trobem amb un cas concret amb noms i cognoms sembla que entenguem millor el problema.

Crec que les lleis d'immigració s'haurien de revisar per tal de no fer tan difícil la legalització de tots aquells que, després de demostrar durant tants anys la seva capacitat d'adaptació, com en el cas del nostre Dabo, puguin començar a deixar de ser immigrants o nouvinguts per convertir-se en ciutadans amb tots els drets i, per descomptat, deures.