JUDICIS HISTÒRICS

Sacco i Vanzetti: cadira elèctrica per a anarquistes

L’estat de Massachusetts va reconèixer les irregularitats del judici 50 anys després de l’execució

L’assassinat a trets de Frederick Parmenter i Alessandro Berardelli, de la companyia sabatera Slater & Morrill, seria només un més dels 7.000 que l’any 1920 hi va haver als Estats Units. Però la dissort dels dos treballadors, a qui van tirotejar per robar-los els 15.000 dòlars de les nòmines de la fàbrica, anirà per sempre lligada als dos homes que, en un dels judicis més irregulars de la història dels Estats Units, van ser condemnats a mort per aquells fets: Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. L’únic delicte que va poder demostrar el jurat és que eren anarquistes. Ni les protestes, ni els moviments en contra a tot el món els van evitar la cadira elèctrica.

Sacco i Vanzetti van néixer a Itàlia (un al nord, el 1888; l’altre al sud, el 1891) i el 1908 van emigrar, cadascú per la seva banda, als Estats Units. Nou anys després es van conèixer a Boston, en un míting anarquista, en plena expansió global del moviment. Als Estats Units, el 1919 va ser un any especialment mogut, amb un seguit d’atemptats amb bomba que van derivar en una “gran croada contra rojos, radicals i dissidents de tota mena”. Així ho explica John Dos Passos a Davant la cadira elèctrica: Sacco i Vanzetti (publicat el 1927 i editat en català per Adesiara el 2011): “El ministeri de Justícia, sostingut per la premsa, frenèticament aclamat per l’home del carrer, es va inventar una revolució imminent”. Les detencions massives van començar la tardor del 1919. I el 15 d’abril del 1920, quan l’assassinat a la fàbrica de sabates va sacsejar la petita localitat de South Braintree, a la perifèria de Boston, els astres es van alinear per assenyalar Sacco i Vanzetti, que feia poques setmanes havien entrat als registres policials per anarquistes.

Les autoritats portaven dies buscant culpables infructuosament quan va enxampar Sacco i Vanzetti en un tramvia. L’únic que els podia involucrar és que alguns testimonis havien advertit que els assassins de South Braintree eren italians. Els agents van seguir-los perquè havien intentat recuperar del taller el cotxe d’un company italià i l’amo de l’establiment havia telefonat a la policia, que buscava el vehicle amb què havien fugit els assassins. En el moment de ser detinguts, Sacco i Vanzetti anaven armats -temien ser víctimes d’una ràtzia policial- i portaven un pasquí que anunciava protestes per la mort sospitosa d’un altre anarquista, Andrea Salsedo.

La seva primera reacció va ser mentir: creien que els detenien per frenar la manifestació i no hi volien involucrar els seus companys. Però les seves evasives van servir a la policia per incriminar-los: van relacionar les armes amb les de l’assassinat, i el cotxe que volien recuperar amb el que es va fer servir en el robatori. Les proves de balística no van demostrar el lligam de les pistoles, i la marca i el model del vehicle eren diferents dels que identificaven els testimonis de South Braintree. Però res d’això va impedir la condemna.

El judici va començar nou mesos després de la detenció, el 1921, i va durar set setmanes. La defensa va lamentar que el jurat hagués estat seleccionat de manera il·legal. El president del jurat, excap de policia del municipi de Quincy, havia dit, poc abans del judici, segons va afirmar un amic seu en declaració jurada, “Que es fotin! Al capdavall, es mereixen que els pengin”.

El tribunal comptava amb nombrosos testimonis perquè el crim es va cometre a les tres de la tarda, davant d’un edifici de quatre plantes que era ple de treballadors, que van abocar-se a les finestres al sentir els trets. Una mica abans del tiroteig, un tren s’havia aturat en una estació pròxima i els carrers estaven plens de gent. De 35 testimonis, només un va identificar Vanzetti al lloc dels fets, en una situació que el mateix fiscal de districte va qualificar de dubtosa. Els altres que van relacionar Vanzetti amb el crim ho van fer situant-lo en llocs pròxims en altres hores. Ell, en canvi, va declarar que era a 55 quilòmetres del lloc dels fets, venent peix. Onze testimonis van confirmar la seva coartada. Pel que fa a Sacco, que també va poder provar la seva coartada, quatre testimonis el van situar en el cotxe que va permetre la fugida dels assassins; la resta van descriure la persona que havien vist com un home alt, ros i esvelt. Sacco feia metre seixanta, era morè i duia un bigoti contundent.

Tot i que segons l’anàlisi dels testimonis i les proves era impossible relacionar-los amb l’assassinat, van ser condemnats. La defensa va intentar reobrir el cas fins a set cops, amb nous testimonis, noves proves i la confessió d’una de les persones que anava al cotxe; res va funcionar. La cadira elèctrica els esperava.

Van passar set anys abans de ser executats. En els seus al·legats finals van deixar clar per què se’ls condemnava: Vanzetti va lamentar els “prejudicis” del jurat i va condemnar “el crim de la llei oficial i de la moral”. Sacco va defensar la seva condició d’anarquista: “Per això sec avui al banc dels acusats, perquè formo part de la classe oprimida. I vosaltres sou els opressors”.

“La condemna de Sacco i Vanzetti, el 14 de juliol del 1921, va colpir una gran part de la humanitat, com no passava amb cap altra decisió de la justícia d’ençà que havien enviat Dreyfus a l’illa del Diable”, va escriure Dos Passos. 50 anys després de l’execució, el governador de Massachusetts, Michael Dukakis, va declarar el 23 d’agost el dia de Sacco i Vanzetti, va reconèixer les irregularitats del judici i va demanar la reparació dels seus noms. Sis anys abans s’havia estrenat una pel·lícula sobre el cas, amb música d’Ennio Morricone, que incloïa una cançó de Joan Baez: “Heus aquí, Nicola i Bart. Descanseu per sempre als nostres cors. El darrer i últim moment és el vostre. Aquesta agonia és el vostre triomf”.